Els cementeris com a reflex de la societat industrial: el cementeri d'Alcoi
- Autores: Elisa Beneyto Gómez
- Directores de la Tesis: Alicia Mira Abad (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat d'Alacant / Universidad de Alicante ( España ) en 2021
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Rosa Ana Gutiérrez Lloret (presid.), Sandra Obiol Francés (secret.), Juan Francisco Picó Silvestre (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Filosofía y Letras por la Universidad de Alicante
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: RUA
- Resumen
INTRODUCCIÓ Justificació: desigualtats socials i món funerari “Segons com és el sant, li fan l’anda”.
Aquesta dita popular valenciana pot servir per a introduir el meu estudi. És innegable que la mort, entesa com a procés biològic irreversible, ens arriba a tots per igual; però també és cert que, abans i després d’aquest tràngol, sempre hi han existit distincions socials evidents que perduren, fins i tot, sota terra.
L’humà és l’únic ésser viu que sap que ha de morir. Amb eixa consciència, ha generat, al llarg del temps, tota una cultura funerària que pretén pal·liar el coneixement de la transitorietat de la vida. La mort és tractada de forma diferent depenent de l’espai social que ocupa el finat o la família, i quan el desig de ser recordat es conjuga amb la voluntat de mantenir les glòries aconseguides, farà que hom vulga destacar per damunt dels demés també per a l’eternitat.
Fins a la fi de l’Antic Règim, tant la possibilitat de testar prèviament, com el lloc preferencial d’inhumació reservat als estaments privilegiats, sovint dins dels propis temples, ja hi establia una clara diferenciació. Tanmateix, l’arribada del liberalisme i de la nova societat de classes, generarà la necessitat, ara que tots van a parar a un mateix recinte, d’idear altres tipologies funeràries que donen resposta a eixe desig de distinció social.
Per què aquest estudi? Des de feia anys, m’havia seduït la idea de realitzar una investigació d’un cementeri, no només des d’un punt de vista estètic, enfocament habitual i més propi de la disciplina d’Història de l’Art de la que provinc, sinó sobretot des d’una perspectiva històrica i social.
En la societat actual, com a norma general ens espanta obrir els ulls cap a un fet ineludible que no volem acceptar, com és la mort. Front a la quotidianitat d’aquest tràngol en temps passats, on sovint es naixia i es moria al mateix llit, com assenyala la doctora Kübler-Ross, “hoy en día, morir es más horrible en muchos aspectos [...] se convierte en algo solitario e impersonal porque a menudo el paciente es arrebatado de su ambiente familiar y llevado a toda prisa a una sala de urgencia” (1993, p. 21).
En la mateixa línia, Rodríguez Barberán apunta que: Fins i tot si en una cultura com la nostra, la mort continuava sent una presència habitual, alguns signes [...] es podrien reconéixer des de feia temps a les societats del benestar: la mort reduïda a tabú, desterrada de les converses, amb prou feines un petit recordatori del seu paper en la història de la civilització. (2005, p. 69) Aquest tabú també és observat per les antropòlogues Raquel Ferrero i Clara Colomina: es materialitza en el rebuig, l’allunyament, l’ocultament, la negació de la mort, i que s’inscriu en tendències generals com ara l’individualisme, el consumisme o la sacralització de la joventut. A Occident, la mort sembla reduir-se a la destrucció pura i simple de la vida, al seu oposat radical, fins i tot s’associa amb quelcom brut i es tracta d’evadir; d’ací les tecnologies posades al seu servici, la burocratització, l’asèpsia d’hospitals i funeràries, la impersonalitat. (2016, p. 154) Potser per aquest rebuig, els cementeris s’han convertit en un lloc que no es vol visitar habitualment, al menys en la nostra societat occidental ―de fet, en casos extrems arriba a diagnosticar-se com a “coimetrofòbia” la por irracional envers aquests recintes (Valtierra, 2015, pp. 6-7)―, o més específicament en el cas hispànic, com ja apuntava un visitant alemany en 1908: “Los españoles temen la muerte, y así como pocas veces acompañan a sus muertos a la última morada, así los visitan con poca frecuencia” (Schriewer i Martínez, 2012, p. 25).
Tanmateix, és innegable el seu valor com a transmissors d’informació i espais de memòria col·lectiva: Quizás sean uno de los espacios sociales de mayor confluencia simbólica, a pesar de que en nuestra cotidianeidad los situamos al margen. Su valor simbólico tiene tanto una dimensión material como inmaterial, pues en ellos convergen diversos significados históricos, sociales, artísticos, artesanales, científicos, paisajísticos, arquitectónicos, simbólicos, económicos, políticos y de relaciones de poder, así como de diversidad cultural y religiosa, de tradiciones, usos y costumbres, etc. de una comunidad en relación con sus difuntos, transformados en ancestros, con la importante carga identitaria que esto conlleva. (Tarrés i Moreras, 2012, p. 267) I en la mateixa línia es pronuncien els antropòlegs Klaus Schriewer i Pedro Martínez: Los cementerios son de alguna manera sismógrafos de la vida sociocultural y espejos de las sociedades. Quien visita un cementerio puede ver cómo una sociedad se percibe a sí misma, cómo está estructurada, qué ideología es hegemónica, qué interpretación tiene de la vida y la muerte e, incluso, puede deducir cómo el poder político intenta guiar a la población. La respuesta a estas cuestiones queda reflejada en la ubicación del cementerio, el diseño de su espacio, la forma de enterramiento y la arquitectura de las tumbas. (2012, p. 23) El cementeri, llavors, esdevé un espai holístic, on tenen cabuda amb una forta càrrega simbòlica gran part de les manifestacions i productes de l’activitat humana, que s’expressen o es plasmen en allò que entenem com a patrimoni cultural funerari. Conseqüentment, les seues possibilitats d’estudi presenten una gran interdisciplinarietat, ja que des d’una perspectiva teòrica existeixen molts enfocaments a l’hora d’estudiar l’evolució dels cementeris com a extensió de la pròpia dinàmica social.
La primera aproximació seria l’arqueològica. Ningú dubta de la importància de les necròpolis a l’hora d’estudiar qualsevol civilització antiga; de fet, sovint són les que més dades ens proporcionen sobre les diferents jerarquies socials existents i les seues formes de vida. Tanmateix, aquest mètode tradicionalment no s’ha emprat igualment per a les societats contemporànies i els seus recintes funeraris, que esdevenen una font més, tot i que en aquest cas no primordial, per a construir el coneixement històric. Aquest prejudici és al que també s’enfronten disciplines com l’arqueologia industrial, ja que la materialitat visible ―o no “excavable”― no se sol percebre com a font d’informació, per ser massa propera.
En aquest sentit, els cementeris presenten altre avantatge: mentre a les ciutats podem gaudir de totes aquelles infraestructures generades per la societat burgesa, no sol passar així amb les de l’àmbit popular. Cases obreres o fàbriques desapareixen, conscient o inconscientment, del paisatge urbà, però la Història l’han escrit també les classes més desafavorides amb el seu esforç. Totes elles sí troben representació, inevitablement, als cementeris ―espais de “memòria habitada”, en paraules de Rodríguez Barberán (2005)―, el que ens ofereix una visió global que serà analitzada en aquest estudi, així com la presència d’aquells assenyalats i apartats per ser dissidents de la religió oficial o per qualsevol altre motiu derivat de les heterodòxies de pensament.
Des del punt de vista de la historiografia de l’Art, i com veurem a l’estat de la qüestió, altre tractament del patrimoni funerari ha estat el purament formal, és a dir, l’estudi i anàlisi de l’arquitectura, l’escultura o l’urbanisme d’aquests recintes des d’una concepció estilística, com a part de l’art contemporani, però tot centrant-se, quasi exclusivament, en els seus aspectes més monumentals i elitistes. Lògicament, al tractar-se de la meua disciplina, no puc deixar de banda aquest evident component estètic, perquè els llenguatges de cada moment artístic tindran el seu reflex a aquests espais, però tractaré d’emprar una visió més global, sense prioritzar cap manifestació social. A més a més, en ocasions també hi trobarem curiosos experiments que difícilment podrien donar-se als habitatges i als espais quotidians de la ciutat, perquè en certa manera serà un recinte que permetrà una relativa llibertat creativa als comitents i als artistes, tot oferint-nos noves experiències estilístiques allunyades dels corrents oficials. Aquest plantejament em permetrà tractar-lo com a un autèntic museu a l’aire lliure.
La tercera gran aproximació a aquest camp d’estudi seria la de l’antropologia, com a disciplina dedicada als diferents aspectes que configuren una cultura i que expliquen el comportament humà ―i per tant, amb lligams amb la sociologia o la filosofia―, tot i que resulta significatiu, i especialment en l’àmbit espanyol, l’escàs interés tradicional cap al patrimoni funerari, en contrast amb els estudis sobre la cultura de la mort, que sí constitueixen una referència imprescindible de la disciplina, la qual també s’ha ocupat dels ritus de pas amb autors precursors com Van Gennep (1986) o Hertz (1990), sense oblidar les aportacions de l’historiador francés Philippe Ariès (1983).
En el cas del meu treball vull insistir, més que en aquests ritus de pas i els canvis de mentalitat davant la mort, que sí estan millor estudiats i s’escapen del meu àmbit d’actuació, en com es plasma materialment la manifestació cultural de cada grup social producte de la civilització contemporània. El mateix succeeix amb altres camps d’estudi relacionats, com la botànica funerària, la iconografia i epigrafia lapidàries, l’etnografia i el folklore, la fotografia, l’indumentarisme històric, l’artesania popular, etc., que malgrat tractar alguns d’ells tangencialment, no constituiran el meu principal objecte d’atenció.
Per a finalitzar amb aquesta introducció teòrica que acabaré de fonamentar als objectius de la investigació i a l’estat de la qüestió, vull insistir en la idea de què un cementeri, més enllà de la seua evident funcionalitat, constitueix un espai públic de coneixement de les societats contemporànies, com un espill de la memòria col·lectiva que reflecteix la idiosincràsia de totes aquelles persones que han intervingut en la seua configuració al llarg del temps, i estudiar-lo pot conduir a una necessària autoreflexió que ens ajude a comprendre millor la nostra entitat com a poble.
Per què a Alcoi? El cas d’Alcoi (Alacant) és paradigmàtic: ciutat pionera al procés d’industrialització, com veurem, des dels inicis del segle XIX comptava ja amb una classe burgesa i un proletariat ben consolidats. El cementeri esdevingué també un important àmbit de distinció social, tot traslladant les mateixes diferències existents en l’habitatge de la vida al de la mort, amb la primera experiència de l’anomenat Cementeri Vell.
En aquest recinte ja desaparegut, que tot i estar localitzat extramurs de la vila encara era propietat eclesiàstica, es donaran tota una sèrie d’experimentacions que tractaven de conjugar els costums propis de l’Antic Règim amb la nova societat liberal, i que trobaran la seua consolidació al Cementeri Municipal actual. Com a producte d’una societat culta i adinerada, aquesta necròpolis alcoiana presentarà un gran desenvolupament artístic de primer nivell, que per sí mateix ja mereixeria un estudi detingut ―i de fet, les primeres aproximacions d’alguns autors s’han fet en aquest sentit―, però sense perdre mai de vista eixa altra realitat que protagonitzava la major part de la població, la qual no podia aspirar, en ocasions, a major destí que un clot en terra.
Finalment, una darrera circumstància també afavoreix el seu estudi: el Cementeri actual es troba molt allunyat de la població i amb suficient espai de creixement, que ha permés la conservació de la seua estructura bàsica sense massa transformacions.
DESENVOLUPAMENT TEÒRIC Una vegada justificada l’elecció del tema i establert l’àmbit d’actuació, és convenient plantejar una hipòtesi de partida mitjançant una sèrie d’objectius cap als que anirà encaminada la metodologia a seguir.
Aquesta tesi podria enquadrar-se, amb una primera aproximació, en el marc teòric de la història local, en quant a l’estudi d’un element particular d’Alcoi. Però també es pot presentar com a un treball microhistòric, en el vessant que pren com a objecte l’anàlisi d’una comunitat o poble concret, ja que pot servir perfectament com a exemple aplicable a altres societats. És a dir, més enllà de, en aparença, l’excessiu localisme o pintoresquisme al circumscriure’m a un element singular d’una ciutat determinada ―acusacions a les que habitualment s’ha enfrontat aquest enfocament metodològic― el que plantege és la utilització d’aquest Cementeri en concret com a exemple singular per a identificar unes pautes d’estudi que es poden aplicar en el millor coneixement de la realitat social d’altres indrets a partir dels seus recintes funeraris.
Seria, per tant, una aplicació microhistòrica o microanalítica fonamentada a partir dels tres significats que autors com Justo Serna i Anaclet Pons infereixen a partir de les aportacions dels fundadors italians de la disciplina, com ara Carlo Ginzburg o Edoardo Grendi: “Uno hace referencia a las fuentes, otro a los objetos de investigación, y el último alude al método de conocimiento y a las inferencias a aplicar” (Serna i Pons, 1993, p. 115). És a dir, i seguint els mateixos autors, una cosa és “el documento no serializable pero significativo por revelador”, en aquest cas un cementeri que ja té un valor patrimonial per sí mateix; altra és “buscar un objeto de investigación que, por su condición excepcional normal, pueda descubrir hechos o procesos históricos”, ja que el cas alcoià, com hem vist, és prototípic en el panorama de la industrialització valenciana i fins i tot espanyola; i finalment, “es el indicio como mecanismo de creación de un paradigma cognoscitivo”, ja que el seu estudi pot servir d’exemple extrapolable als recintes funeraris i les societats d’altres ciutats industrialitzades.
Aquesta darrera accepció enllaça també amb la definició tradicional de la història social, que es basa en què: las relaciones entre los seres humanos están regidas por un mecanismo de funcionamiento y de cambio que es autónomo y objetivo, en el sentido de que es independiente de y externo a la acción intencional de las personas y de que, en razón de ello, tiene la capacidad de determinar la conciencia y el comportamiento de los actores históricos. (Cabrera i Santana, 2006, p. 166) És a dir, hi hauria unes pautes socials objectives i independents que, si som capaços d’identificar-les, poden ser aplicades transversalment en l’estudi de diferents societats, però com què en aquest cas partim de la materialitat d’un espai funerari, necessàriament posem en relació la història social amb la història cultural, entesa com a la que estudia les representacions o manifestacions de l’activitat humana, però sense limitar-se exclusivament a la producció textual o documental, com defén Patrick Joyce (2006, pp. 73-87).
Per a concretar un poc més, l’objectiu principal d’aquesta tesi, i cap al que es dirigiran tots els altres, és presentar un cementeri contemporani com a font de coneixement històric. Efectivament, en quant a vestigi material, és innegable el seu valor de perdurabilitat en el temps ―en el cas concret del cementeri actual―, com una imatge fixa de cada moment històric en el que s’han constituït els seus diferents elements i parcel·les, i que sempre han tractat de donar resposta a les necessitats de la societat que els ha demandat, concretament la societat industrial. En aquest sentit, faig servir la metodologia pròpia de l’arqueologia industrial, entesa com a “disciplina que s’ocupa del passat de la societat industrial a través de l’estudi de les seues restes materials, de cara a la preservació i conservació dels seus elements més significatius o rellevants” (Cerdà, 2008a, p. 11).
Al mateix temps, és: una metodologia útil per a l’obtenció de coneixements històrics que amplien la perspectiva que tenim sobre l’època industrial mitjançant l’anàlisi i la interpretació de la materialitat, és a dir, de les realitzacions produïdes pels éssers humans durant un període de la Història del qual encara hi formem part. (Cerdà, 2008a, p. 11) L’historiador de l’època contemporània tendeix a centrar-se en les fonts escrites, o també orals quan és possible, degut a la seua abundància i disponibilitat. Però, si la materialitat s’utilitza amb èxit arqueològicament per a períodes on escassegen altres tipus de fonts, per què no ha de servir també per a l’estudi de les societats més recents? I si, com ja he apuntat més amunt, les necròpolis anteriors a l’època contemporània ens proporcionen molta informació històrica, per què no ho han de fer les actuals? Els cementeris esdevenen, per tant, una oportunitat immillorable per a complementar el coneixement que es té dels períodes més recents, i aquesta és la hipòtesi de partida per al desenvolupament d’aquest treball. Per a reforçar eixa idea inicial, també tindré en consideració els següents aspectes: - Establir una correlació entre els diferents espais funeraris de la ciutat d’Alcoi des de la fundació medieval, amb els seus condicionants històrics i urbanístics. Això em permetrà comprovar la jerarquització social i els canvis que va suposar l’aparició de la societat industrial, fins i tot al moment de la mort. El liberalisme portarà associat un nou concepte de propietat privada i de classes basades en la riquesa, però també canvis de pensament que es traduiran en noves religiositats o heterodòxies que, al mateix temps, necessitaran el seu propi lloc d’inhumació.
- Analitzar l’evolució interna dels recintes funeraris contemporanis, amb la seua successió de tipologies i espais, d’acord tant amb la condició social com amb la funcionalitat. D’ací obtindré una lògica orgànica en la seua evolució interna, des d’un punt de vista urbanístic i d’organització del terreny disponible. El cementeri és una infraestructura bàsica i imprescindible de qualsevol nucli de població al llarg de la Història, però si abans es trobava plenament integrat, i al mateix temps condicionat, per la trama de carrers i edificacions, a partir de l’època contemporània adquireix entitat pròpia i s’allunya d’aquest nucli, al mateix temps que l’imita en la seua concepció orgànica de carrers i barris, i per descomptat en la seua estratificació de classes. La “ciutat dels morts” es converteix en un reflex de la “ciutat dels vius”, el que ens permet apropar-nos, com no, a l’enfocament teòric de la història urbana, ja que: En momentos en que la propiedad pública se hace cargo de la parcelación, en que el mecanismo de crecimiento de ciudades no solo implica producción de suelo, sino también, y además, la capacidad del privado por llevar a cabo las indicacions establecidas en el plano, la nueva ciudad liberal buscará en la historia no tanto un modelo cuanto una referencia, un modo de reflexión. (Sambricio, 1996, pp. 12-13) - Estudiar la gran varietat d’estils artístics propis de l’era industrial, ja que l’Art es nodreix del seu context històric, social i econòmic. La ràpida successió estilística dels darrers 150 anys es veu també reflectida al Cementeri, particularment en l’arquitectura i l’escultura, així com en determinades arts aplicades. Aquest és un procés paral·lel als avanços científics i tecnològics, que es plasmen també en les noves tècniques i materials utilitzats. Tanmateix, tot i eixos canvis accelerats, comprovarem com existeix un cànon iconogràfic en l’àmbit funerari que perviu per damunt d’ells, malgrat la seua pèrdua progressiva de significació per a la població en general. També serà interessant comprovar la introducció de diferents propostes estilístiques que no podien tindre cabuda en l’espai quotidià, però que als cementeris sí hi troben un àmbit on experimentar.
- Comparar l’evolució d’aquests recintes funeraris amb altres de l’entorn més immediat, així com els paral·lelismes a nivell nacional i internacional. Això em permetrà, per una banda, apreciar les possibles influències que arriben a Alcoi i, per altra, demostrar que el seu estudi pot ser també aplicable als espais funeraris d’altres localitats. La tesi, com ja he apuntat al parlar de l’enfocament microhistòric que pretenc atorgar-li, pot servir com a model d’anàlisi d’un cementeri contemporani ―lògicament de l’àmbit occidental, i més específicament catòlic―, perquè hi ha patrons culturals que es repeteixen al llarg del temps d’una societat a una altra.
- Donar valor i posar en valor un cementeri com a element patrimonial. L’estudi ha de servir, finalment, per aconseguir un reconeixement al Cementeri d’Alcoi com a espai singular del patrimoni cultural de la ciutat. La difusió d’aquesta investigació és necessària tant a nivell acadèmic com divulgatiu, perquè si vull que s’aprecie aquest recinte en quant a reflex de la societat, he d’aconseguir que eixa mateixa societat el valore i siga conscient de les seues possibilitats com a part de la memòria col·lectiva; més encara si tenim en compte que la seua funcionalitat com a lloc de descans dels nostres avantpassats sempre està present i que, habitualment, desvia aquest focus d’atenció històrica.
En resum, afrontaré la investigació des d’una perspectiva el més àmplia possible, en essència històrica i artística, amb un enfocament integral en el que es relacionen plantejaments teòrics o metodologies pròpies de la Història Local, la Microhistòria, la Història Social, la Història Cultural, la Història Urbana, la Història de l’Art o l’Arqueologia Industrial, però també es fa necessari matisar que, tot i tractar-los tangencialment com a part del procés interdisciplinari de desenvolupament de la tesi, no entraré en profunditat en altres factors lligats als cementeris, com puga ser l’estudi de qüestions antropològiques en quant a canvis de mentalitat front a la mort, així com els ritus de pas que porten associats, perquè excedeixen els meus objectius i la meua especialització. No és una tesi sobre la mort, sinó sobre com tots els que constituïm la societat contemporània reaccionem a ella a l’hora d’elegir la modalitat i el lloc d’enterrament, el que ens permetrà conéixer millor els nostres valors, les nostres expectatives o els estereotips que determinen les nostres vides.
Aspectes metodològics i estructurals El fet d’elaborar aquesta investigació comporta, implícitament, no sols la recerca d’informació primària i secundària per a tractar les diferents qüestions que van sorgint, sinó també seguir amb una estructura lògica de treball que em permeta tindre una visió global de l’objecte d’estudi, sense deixar cap apartat sense desenvolupar.
En primer lloc, el recurs inicial per apropar-me al tema han estat les fonts bibliogràfiques i els diferents estudis ja existents, tant sobre el món funerari en general com sobre la historiografia particular alcoiana, que ja he tractat a l’estat de la qüestió. Els primers els he emprat per a comprendre millor el fenomen funerari i la seua concepció al llarg de la història de la humanitat, tot abastint diferents espais geogràfics europeus i nacionals fins a arribar a Alcoi en particular. El segon grup m’ha aportat una visió més concreta de l’àmbit d’actuació, tot i que amb molta informació dispersa que ha estat necessari analitzar críticament per a realitzar un considerable treball de compilació, sobretot pel que fa al repàs historiogràfic dels antecedents funeraris a la vila d’Alcoi.
Tanmateix, una part fonamental per al desenvolupament del treball la conforma l’estudi de les fonts primàries, a partir de la recerca exhaustiva en arxius de tota la informació disponible sobre aquest camp concret d’investigació als segles XIX i XX, principalment llicències d’obres, reglaments i llibres d’actes municipals que m’han ofert testimonis de primera mà. Especialment costosa ha estat la tasca de recopilar, classificar, escanejar i retocar digitalment més d’un centenar de plànols dels projectes de panteons i d’ampliacions del Cementeri Municipal.
La Biblioteca i Arxiu municipals d’Alcoi han estat els més importants en quant a informació proporcionada, junt amb les seues hemeroteca i fototeca. Cal matisar que sols tenim fonts hemerogràfiques des de la dècada de 1860 ―amb algunes sèries a col·leccions privades, com la del Círculo Industrial o la de l’Associació de Sant Jordi― i que, tot i el gran avanç que ha suposat el portal BIVIA (Biblioteca Virtual d’Alcoi), sols estan parcialment digitalitzades, així que també he fet servir part de la premsa disponible a l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional i a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Altra bibliografia de referència l’he pogut consultar a la Biblioteca Nacional d’Espanya, al Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi o a les biblioteques universitàries “Joan Reglà” d’Humanitats, la de Magisteri, la de la Politècnica i la Històrica de la Nau, a més de la del Museu d’Etnologia, totes cinc a València.
Pel que fa a les fonts documentals, algunes d’elles encara no han passat a l’Arxiu Municipal, com el propi plànol i projecte original del Cementeri i les seues successives fases d’ampliació fins a l’actualitat, però les he pogut localitzar al Gabinets Municipals d’Arquitectura i d’Arquitectura Tècnica d’Alcoi. Per descomptat, l’ús de les noves tecnologies m’ha proporcionat també gran quantitat d’informació dispersa, tant en pàgines específiques com en llibres i tractats que han estat digitalitzats en moltes bases de dades, com Dialnet, Google Academy, Academia.edu, Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO), Biblioteca Virtual Cervantes i Family Search, a més dels diferents repositoris institucionals de les universitats i biblioteques nacionals, europees i iberoamericanes. En darrera instància, he pogut consultar algun arxiu privat, sobre tot en quant a fonts fotogràfiques.
Finalment, cal incidir en què el treball estaria incomplet sense una aproximació directa i una investigació de camp al propi Cementeri Municipal, tot observant tant l’evolució i morfologia dels diferents recintes que el composen com les diverses tipologies constructives que he analitzat en profunditat, i que he considerat adient comparar amb catàlegs iconogràfics i funeraris d’altres àmbits d’influència estètica provinents d’Europa, a més de visitar personalment cementeris tant de l’entorn més immediat de les comarques veïnes, com altres significatius a Alacant, Elx, València, Barcelona, Madrid, Pisa, París o Londres. Fins i tot he comptat amb fonts orals, concretament els tècnics i antics treballadors del propi Cementeri d’Alcoi que en tot moment m’han ajudat i facilitat la tasca, ja que també ha estat una important font d’informació el propi registre d’inhumacions. Aquest treball de camp, per tant, ens permet vincular la nostra metodologia a la pròpia de l’arqueologia industrial, en quant a disciplina encarregada d’estudiar les restes materials de la societat industrial, com ja he mencionat adés. Ací, lògicament, no ha estat possible l’aplicació de determinades tècniques arqueològiques més específiques, com l’excavació, però el bon estat general de conservació de tot el recinte ha suposat un clar avantatge en quant a l’observació directa d’eixa materialitat.
Arribats a aquest punt, és convenient parlar també dels principals problemes que m’he trobat, sobretot les diverses llacunes documentals que deixaven alguns buits a la investigació, i que sols he pogut completar a partir de fonts indirectes. És de lamentar la destrucció de l’arxiu parroquial de Santa Maria a la Guerra Civil, que contenia un ric fons documental des del segle XVI, a més de tot allò referent al Cementeri Vell, el qual encara era competència d’aquesta parròquia. En qualsevol cas, la varietat de fonts utilitzades i la seua anàlisi crítica, m’ha permés elaborar un panorama complet i una visió de conjunt de tota l’evolució orgànica dels dos recintes cementerials objecte d’aquesta investigació.
Pel que fa a l’estructuració de l’estudi, l’he articulat al voltant de sis capítols, tot seguint una disposició cronològica a partir del segon, ja que el primer, el que ens ocupa, és merament introductori amb algunes consideracions prèvies de cara al treball d’investigació, tant per a justificar l’elecció del tema, la seua fonamentació teòrica i els seus objectius, com per a delimitar l’àmbit geogràfic i cronològic d’actuació i la metodologia a emprar.
El segon capítol és un repàs pels antecedents funeraris de la vila d’Alcoi, amb una panoràmica des de la seua fundació al segle XIII fins als inicis del segle XIX. Conscientment, es tracta d’una compilació a base d’estudis ja existents, ja que no constitueix la part central d’aquesta investigació, però l’he inclòs per poder tindre una visió de conjunt de tots els usos i costums funeraris anteriors a la creació dels cementeris contemporanis. També m’ha servit per conéixer de prop l’evolució urbanística d’Alcoi i els espais dedicats a les inhumacions, fonamental per a entendre les circumstàncies que condicionaran la ubicació dels nous recintes.
El tercer capítol és el primer dedicat a la base d’aquest treball, tot començant per les disposicions legislatives respecte a la creació extramurs de la nova tipologia dels cementeris ventilats, junt amb un canvi en la mentalitat a remolc de l’esperit il·lustrat, no sols pel que fa a Espanya, sinó amb diferents propostes al llarg de tot el continent europeu. També veurem com es tradueixen aquests aspectes a un Alcoi que està arribant de forma pionera a la plena industrialització, fins a la creació del primer cementeri extramurs, el conegut com a Cementeri Vell (1812-1885). Estudiaré tota la seua evolució, des que es planteja la seua necessitat fins a la degradació i desaparició final, sense deixar de banda totes les circumstàncies estètiques i socials que el condicionaren, així com la particularitat de la creació, per primera volta en Alcoi, d’un cementeri civil. Es tracta d’una investigació inèdita, ja que la historiografia local poc o res havia escrit sobre aquest recinte ja desaparegut.
El quart capítol és l’altre apartat fonamental de la investigació, i se centrarà en el segon Cementeri extramurs, ja municipal, anomenat de Cantagallet o de Sant Antoni Abat (1885), encara en ús actualment. Veurem el perquè de la seua construcció, amb els diferents projectes presentats, així com tot el seu procés evolutiu, i em detindré en l’anàlisi de les diverses propostes que conformen les successives fases d’ampliació. Això em permetrà traçar una línia coherent en el seu desenvolupament orgànic, sempre en paral·lel a les necessitats de la societat industrial alcoiana. No es pot obviar, tampoc, l’obligat aparell legislatiu que condicionarà la seua dinàmica de creixement i organització interna fins a l’actual reglament local vigent, de l’any 2013. L’evolució artística i tipològica rep un tractament diferenciat, ja que no es pot entendre deslligada d’aquest procés, amb l’excepció del catàleg de panteons, del que parlaré més avant. És precís ressenyar que, tant en aquest capítol com en l’anterior, he parat especial atenció a la comparança amb altres recintes cementerials, bé de la contornada, bé d’àmbit nacional i internacional. No he volgut finalitzar aquest apartat sense fer una breu reflexió sobre la vinculació del Cementeri amb la ciutat actual, amb les problemàtiques i els reptes de futur als que s’enfronta.
El cinqué capítol inicialment no tenia previst dotar-lo d’un gran desenvolupament, ja que consistia en un projecte de futur, concretament el conjunt d’estratègies destinades a posar en valor el Cementeri com a element patrimonial. Però l’interés suscitat per aquest estudi des que es va iniciar, allà per l’any 2010, amb la meua tesina (Beneyto, 2010), va suposar la col·laboració entusiasta de l’administració municipal, concretament de la Regidoria de Turisme, i l’èxit d’un seguit d’actuacions enfocades a donar a conéixer les virtuts culturals i turístiques d’aquest recinte. Açò li ha donat un valor afegit a la investigació, ja que ha transcendit l’àmbit purament acadèmic per a assolir una funció pràctica que l’ha donat a conéixer a tota la societat i ha convertit el Cementeri alcoià en un nou atractiu de la ciutat, fins i tot oferit en les seues rutes per diverses empreses turístiques. És per aquest motiu que he decidit tractar aquest capítol com una recopilació de tot aquest procés ja consolidat, el qual també pot servir com a exemple per a qualsevol altra iniciativa semblant de difusió divulgativa.
Per a l’apartat final resten les imprescindibles conclusions, que em serviran per a reflexionar sobre tot el que aporta aquest estudi, no sols a la historiografia funerària contemporània, en ple procés de desenvolupament a Espanya, sinó també a la pròpia història d’Alcoi, ja que des del principi l’he considerat una font de coneixement més de la societat industrial. També les utilitzaré, òbviament, per a comprovar l’acompliment dels objectius plantejats a l’inici.
Les troballes documentals més importants o significatives, pel que fa al treball, tenen també la seua transcripció en un apartat propi en forma d’annexos, atesa la seua rellevància com a fonts primàries més enllà de la meua interpretació particular. Així, queden compilades per a afavorir futures consultes, sobretot per la seua dispersió arxivística. Conclouré aquest primer volum de la tesi amb els obligats índexs de figures i taules, a més de la relació de totes les fonts primàries i secundàries emprades.
Finalment, per a un volum annex he deixat el catàleg de panteons, sistematitzat en forma de fitxes on els analitze cronològicament amb una completa descripció formal i iconogràfica, acompanyada de la seua oportuna documentació arxivística, a més de l’imprescindible apartat gràfic amb plànols i fotografies. La seua inclusió a banda respon al fet de constituir un resum de l’evolució estilística funerària dels segles XIX, XX i XXI, que seria un dels objectius de partida, i per això he volgut atorgar-los un tractament diferenciat. Tanmateix, no he volgut incloure aquest catàleg com a un capítol més del present volum perquè la seua extensió podria desvirtuar l’objectiu principal de l’estudi, és a dir, el paral·lelisme entre els cementeris i la societat industrial amb importància per igual de totes les classes socials i les tipologies funeràries emprades, sense prioritzar un tipus de construcció que va associat, inevitablement, a les elits econòmiques i socials.
CONCLUSIONS Arribats a aquest punt, després d’haver exposat de forma detallada els resultats de tot aquest procés d’investigació, és convenient plantejar la contribució d’aquest estudi al coneixement històric i artístic de l’evolució dels recintes cementerials, tot partint del cas concret d’Alcoi, així com elaborar un resum del conjunt d’idees aportades.
L’objectiu principal d’aquest treball, que he volgut deixar ben palés des del mateix inici, ha estat la utilització d’un cementeri contemporani, en aquest cas el d’Alcoi, com una font més de coneixement històric, amb estreta relació amb la metodologia pròpia de l’arqueologia industrial, ja que, en definitiva, és una resta material producte de la societat liberal. D’igual forma que per a qualsevol etapa històrica anterior, on el mètode arqueològic aporta informació fonamental per a conéixer de primera mà una determinada cultura o civilització, el mateix succeeix amb la contemporània, on l’aclaparadora existència de fonts escrites, i fins i tot orals, no ha de ser obstacle per a poder valorar els vestigis materials i la seua capacitat d’oferir-nos informació històrica. Més encara quan els cementeris es troben, generalment, encara en ús i en bones condicions relatives de conservació. En una societat plenament industrialitzada com l’alcoiana, que genera construccions fabrils, estacions de ferrocarril, ponts, escorxadors, hospitals, habitatges obrers i burgesos, etc., els cementeris s’han de considerar una part més d’eixe patrimoni industrial, com a fidel reflex de l’urbanisme, l’evolució demogràfica i els canvis sociopolítics que els generen. Aquesta materialitat del recinte ha estat possible observar-la amb un intens treball de camp, que m’ha permés documentar in situ tots els vestigis de la seua evolució, amb l’avantatge afegit de no necessitar-se cap excavació, ja que continua sent utilitzat. Les possibles llacunes que no ha estat possible cobrir mitjançant l’observació directa, com en el cas del Cementeri Vell o en algunes parcel·les modificades o desaparegudes de l’actual, s’han pal·liat amb un treball minuciós de documentació d’arxiu, fototeca i hemeroteca, fonamentalment, però també amb l’aproximació a la materialitat de recintes propers i semblants en la seua configuració inicial, com el de la localitat de Muro.
En segon terme, una vegada extreta la informació d’aquests espais funeraris, he procedit a establir un paral·lelisme de la “ciutat dels vius” amb la “ciutat dels morts”. És a dir, per un costat observem els diferents esdeveniments i la casuística històrica que influeixen en l’evolució del paisatge antropitzat, sent els llocs d’enterrament part inherent d’aquest procés. A partir de la seua ubicació fora de poblat amb les disposicions il·lustrades de finals del segle XVIII, les necròpolis passaran a articular el seu propi paisatge, també condicionat per l’entorn natural, però amb la seua conseqüent lògica interna: recintes específics, integració de vegetació, arquitectura i escultura, i un creixement orgànic que es perllongarà en el temps segons les seues necessitats socials i històriques. Els cementeris contemporanis són fruit de la societat industrial, i com a tal, tracten de donar-li resposta: fluctuacions demogràfiques, diferenciació social, crisis econòmiques, fets polítics, epidèmies, especulació urbanística, etc., tenen el seu reflex immediat als llocs d’inhumació. El cas alcoià és especialment significatiu, ja que el recinte manté, a grans trets, tant la seua parcel·la primitiva com les successives ampliacions i modificacions, el que ens permet, en un reduït espai, comprovar l’evolució recent de la ciutat.
Al aproximar-nos als antecedents funeraris a la vila d’Alcoi medieval i moderna, hi hem pogut apreciar com l’organització interna d’aquests espais no va ser significativa mentre estaven vinculats al centre religiós. Els cementeris parroquials eren simples espais comunals, mentre què a l’interior dels temples es condicionava la distribució de les sepultures amb una funcionalitat pràctica i religiosa. Les diferències socials han estat sempre evidents, sobretot per la ubicació de les inhumacions, a partir de la fundació de la vila cristiana, on entren en joc la religió, com a part de tot el procés vital controlat per l’Església, i l’espai arquitectònic per a crear una jerarquització pròpia del sistema feudal. En canvi, la societat industrial genera el seu propi cementeri, és a dir, un espai aïllat i diferenciat de la ciutat dels vius que necessita la seua pròpia lògica interna. Ací, a banda de l’aspecte més funcional com a lloc d’enterrament, s’afegeix un nou component que abans no es donava: totes les classes socials conflueixen al mateix lloc, per tant el recinte ha de donar resposta a la diferenciació, al “veure i ser vist”, com un tret més de distinció. El cementeri contemporani esdevé una autèntica ciutat, amb els seus carrers, avingudes, barris i espais amb vegetació, amb les seues “cases” de pobres i de rics, amb els seus “habitatges” de lloguer i les seues propietats privades, i les mateixes circumstàncies que es donen en vida tindran una correlació en el moment de la mort.
De fet, al cementeri contemporani veurem el triomf de la burgesia liberal front a l’antiga noblesa, i aquesta nova classe haurà de mostrar públicament el seu poder i els seus atributs de forma exuberant, amb esdeveniments socials, vestimentes luxoses, habitatges originals i, per descomptat, mausoleus singulars. Estes construccions exerciran de distintiu social més enllà de la vida, com si es tractara de petites capelles ofrenades no sols a la gràcia divina, sinó també al capital monetari. La burgesia i la noblesa es tornaran a enterrar, tot satisfent el seu desig de fer-ho el més pròxim a sagrat, sobre un “doble terreny sacralitzat”, el cementeri i el panteó-temple, que adoptarà la forma, en molts casos, de petites esglésies amb tots els seus elements corresponents ―altars, reclinatoris, criptes, vitralls, etc.―, i amb l’ús també de la planta centralitzada com un referent a l’eternitat des de temps immemorials. D’aquesta manera, es potenciarà una nova tipologia iconogràfica constructiva unida al desig de la propietat privada, que serà evident a les tanques de ferro que emmarquen el perímetre de la parcel·la i els noms de la família que s’inscriuen sobre la façana principal, tot mostrant eixe desig de perdurabilitat de la nissaga familiar.
Altre aspecte a considerar serà la seua ubicació. Als antecedents funeraris alcoians hem vist com el lloc on es localitzava la tomba de les elits socials constituïa també un element diferenciador, en les capelles i altars dels temples medievals. El reduït espai del Cementeri Vell no permetia massa excel·lències, però ja hem vist com algunes famílies benestants se les enginyaven per a erigir un monument commemoratiu davant l’accés al recinte, o es construïen un panteó tot i comptar sols amb la façana interior, amb la resta del cos edificat als terrenys exteriors. Fins i tot es va plantejar un ambiciós projecte al voltant de la tomba del penitent Casimiro Barello que tractava de donar resposta a eixes necessitats de diferenciació, al temps que es remetia als vells costums de depositio ad sanctos. En aquest sentit, el Cementeri Vell es pot considerar un recinte de transició entre les modalitats d’enterrament social de l’Antic Règim ―recordem que encara era de propietat eclesiàstica― i les pròpies del liberalisme.
L’actual Cementeri Municipal, ja amb una concepció plenament “moderna”, sí tindrà més possibilitats de visibilitat social. És significatiu el fet que, si bé als primers moments es destinaven a aquestes classes les galeries subterrànies, i s’intentava pal·liar la seua necessitat de ser visibles amb la possibilitat de construir un cenotafi a la part superior, ben aviat preferiran la ubicació de la zona de panteons, que permetrà, gràcies al seu disseny i parcel·lació, que les principals nissagues d’industrials puguen situar els seus mausoleus junt a l’avinguda central. Els espais més reclamats seran, en primera instància, els més propers al bell mig del recinte, on anava projectada la capella, i en segon terme els immediats a la porta d’accés principal. La resta hauran de conformar-se amb les vies secundàries, el que condicionava també el preu de les parcel·les.
Tanmateix, el Cementeri deurà respondre, obligatòriament, a les necessitats d’altres sectors de població que, o bé pateixen les conseqüències negatives del procés d’industrialització, o bé no arriben al poder adquisitiu de l’alta burgesia. Al llarg d’aquest estudi hem vist com, des de l’ossari general i la fossa comuna, han anat introduint-se fosses distingides o fosses-nínxol per a, finalment, arribar a un predomini quasi absolut dels nínxols, producte tant de l’estandardització constructiva com social. Totes les classes trobaran allí el seu espai, amb la possibilitat de singularització de la làpida, però el més freqüent serà la progressiva “democratització” dels enterraments, com ho demostren tant els columbaris, més reduïts i més econòmics que els nínxols, com el propi pou de les cendres, un simple lloc d’abocament per a les incineracions.
Paral·lelament, la creació dels primers cementeris ventilats va associada a un profund canvi de mentalitat, heretat del cientisme i la Il·lustració del segle XVIII i desenvolupat amb la industrialització del XIX, tot suposant la “mort” de Déu i la creença renovada en la Raó i l’ésser humà. La preocupació per la higiene i la salubritat, en definitiva, per una major qualitat de vida, farà que s’allunye l’hora de la mort i, de la mateixa forma, també el recinte destinat a contenir-la; no sols per una qüestió pràctica, sinó també per una idea més complexa: la por a la realitat que té un ésser humà que es creu immortal i senyor dels seus propis actes. També assistirem tangencialment, ja que no ha estat com a principal objecte d’aquesta investigació, a canvis en els rituals, usos i costums funeraris, i a la pluralitat de noves creences que originen altres necessitats funeràries, sempre dins del mateix recinte. Així, des de l’omnipresència de les inhumacions tant al Cementeri Vell com a la primera etapa de l’actual recinte, progressivament assistirem a la introducció i cada vegada un major ús de les incineracions, abandonats ja els prejudicis de tipus religiós. Des del predomini de la sepultura en horitzontal, veurem com, a poc a poc, i de la mateixa manera que succeeix a les ciutats, es passa als enterraments en vertical, per a després, a més, reduir-los encara a la mínima expressió. Fins i tot els propis panteons coneixeran una estandardització per a ocupar menys espai, com són els hipogeus.
A banda de les tipologies específiques d’enterrament, també hem vist com determinats sectors socials necessiten el seu propi espai diferenciat. En un primer moment, el motiu és exclusivament religiós: es reserva un recinte no sacralitzat per a suïcides i dissidents de la religió catòlica, un altre per a xiquets sense batejar i un tercer per a religiosos, tot i que aquest acabarà diferenciant-se entre el clero secular i les monges. Amb el temps, els militars també reclamen la seua pròpia parcel·la, i la puixança de l’anticlericalisme o la difusió de noves espiritualitats i heterodòxies motiven la creació d’un nou espai més ampli i versàtil per al cementeri civil. Finalment, també podrà desenvolupar-se el vell projecte d’una fita arquitectònica per als alcoians il·lustres, tot i que els problemes derivats de la seua construcció faran que no acomplisca el seu objectiu inicial. Per últim, hem pogut apreciar com determinades personalitats, i per diverses circumstàncies, han rebut sepultura fora del recinte cementerial, però circumscrites a espais religiosos. A la societat actual ja no hi tenen lloc la majoria d’aquestes distincions, però eixos recintes específics han quedat també com a testimoni arqueològic de la complexitat de la societat contemporània.
Juntament a aquesta profusió de tipologies i espais diferenciats, l’art també haurà d’oferir respostes estètiques a les necessitats de la societat que el fa servir. No es tracta exclusivament d’una successió cronològica d’estils, sinó que també podem apreciar-hi un llenguatge cultural i social propi que ens permet qualificar els cementeris com autèntics museus a l’aire lliure. Des dels seus inicis, i davant la necessitat d’un nou model, seran les Reials Acadèmies de Belles Arts les que condicionen les pautes per a construir els primers recintes d’aquest tipus, tot basant-se en la legislació de Carles III a l’efecte. La concepció serà la d’un pati obert i centralitzat, porticat als murs de tancament i amb una capella situada en lloc destacat. Les circumstàncies demogràfiques i econòmiques de cada població condicionaran el major o menor respecte a eixes directrius, així com el grau de monumentalitat artística de les traces i dels elements que configuraran aquests nous espais. El primer estil arquitectònic utilitzat serà, doncs, l’Academicisme, amb referències clàssiques de tot tipus presents als elements constructius i a la decoració, i fins i tot amb evocacions egipciants provinents del Segon Imperi francés, però la voluntat de dotar aquests espais d’un component més humà i menys impersonal, unida a la pròpia evolució orgànica dels cementeris i la introducció de la vegetació com a element ornamental i simbòlic, els farà derivar en ocasions cap a una inspiració romàntica i evocadora, a mode de jardí malenconiós d’origen anglosaxó i centreeuropeu.
A partir de la segona meitat del XIX, la tendència a l’acumulació decorativa i la relaxació del cànon neoclàssic fan evolucionar les construccions cap a una concepció eclèctica, al mateix temps que el monument funerari comença a coexistir amb la tipologia de la capella familiar. Ja a l’última dècada del segle, trobem la derivació de l’Eclecticisme de tall més romàntic cap als revivals historicistes: neogòtic, neoromànic, neoegipci, etc., tendència palpable a les ciutats però ben evident especialment als cementeris, on es compta amb una major llibertat creativa, tot i que sempre condicionada pel conservadorisme generalitzat dels clients. En qualsevol cas, en comptades ocasions trobarem la puresa compositiva en aquests neos, i sempre es partirà des d’un rerefons eclèctic basat en catàlegs estrangers des d’on es copien fórmules i motius, com he pogut demostrar en el cas concret del panteó de la família Tort. L’escultura, per la seua banda, trobarà en el Realisme una altra forma d’escapar dels rígids models academicistes. Cal ressenyar que aquest estudi ha permés també la recuperació dels plànols d’alguns panteons i cenotafis, la majoria adscrits a l’Eclecticisme, que havien desaparegut per reformes posteriors practicades al recinte.
L’arribada del segle XX i del Modernisme, en els seus vessants Art Nouveau i Sezession, suposarà un salt més enllà en la concepció d’un art “total”, que a més fa servir sense complexes els nous materials apareguts al procés industrial, però de nou acabaran per caure en l’excés decoratiu, sols matisat per l’elegància i les línies més pures de l’Art Déco. Aquesta simplificació ornamental culminarà amb el Racionalisme i l’anomenat Moviment Modern, mentre a les arts plàstiques s’arriba a una ruptura que desembocarà en la llibertat creativa posterior. En qualsevol cas, el Cementeri en eixe aspecte serà molt conservador, i tendirà a mantenir, imitar o reinterpretar estils del passat, en ocasions vinculats al Moviment Postmodern, però en general seran escasses les propostes arriscades. Aquesta circumstància es pot deure a que, en un espai immutable de record i memòria, potser els clients i els propis artistes se senten més còmodes amb propostes estètiques ja conegudes. Tampoc ajudarà la difusió de les modalitats dels nínxols i dels columbaris, que amb el predomini dels encàrrecs per catàleg a les làpides contribuirà cada vegada més a una major pobresa i estandardització estètica, però fruit, en definitiva, de la producció industrial.
En quant als materials constructius, la perdurabilitat intrínseca als monuments funeraris condicionarà l’ús predominant de la pedra durant tot el segle XIX i gran part del XX, sovint revestida amb marbre, però el procés paral·lel d’industrialització suposarà la incorporació entusiasta del ferro, el ciment, la rajola, el vidre, el formigó armat, l’alumini, l’acer o els derivats plàstics, tant des d’un punt de vista funcional com estètic. L’escultura seguirà emprant els materials habituals, com el bronze, la pedra, el marbre o la ceràmica.
En darrer terme, pel que fa al simbolisme emprat, assistirem a una simplificació i codificació pròpia de l’època contemporània, on els models iconogràfics provindran inicialment tant de l’Antiguitat Clàssica com de la tradició cristiana i l’emblemàtica renaixentista i barroca; no caldran intermediaris, seran símbols universals i directes, però a mesura que ens endinsem al segle XX, s’hi pot apreciar clarament com eixe repertori se simplifica i arriba pràcticament a desaparéixer, sols mantenint-se la simbologia catòlica més elemental o les advocacions localistes. Aquesta progressiva desaparició de la iconografia funerària tradicional no entendrà de classes socials, la podem observar tant als darrers panteons com a les làpides de nínxols i columbaris, i és de suposar que, junt amb el paper estandarditzador ja esmentat dels tallers lapidaris i marbristes, també és fonamental la pèrdua generalitzada i col·lectiva dels referents simbòlics.
L’estudi de l’evolució interna del recinte i de les seues ampliacions ens ha permés observar una tendència al col·lapse dels espais existents, sempre originada per l’augment de la població i la manca de recursos financers. Les autoritats i els arquitectes municipals optaran en tot moment, com a mesura d’urgència, per edificar blocs de nínxols a qualsevol espai lliure o, en cas extrem, a substituir tipologies anteriors per aquesta modalitat. Podem observar als projectes d’ampliació una preocupació per mantenir la monumentalitat i la presència arquitectònica inicial del recinte, però la força de les circumstàncies obligarà, freqüentment, a reduir eixes pretensions, i es tendirà inexorablement a una pèrdua de personalitat estètica. En qualsevol cas, el que sí estarà present en tot moment és la correcta adequació de l’espai cementerial amb una trama urbanística regular i organitzada, amb dotació de tots els serveis bàsics per al seu funcionament. Cal recordar que el seu autor, Enrique Vilaplana, també fou el responsable del disseny de l’Eixample de la ciutat, amb totes les mateixes necessitats constructives, socials, funcionals i d’aprofitament i ubicació dels espais diferenciadors, i aquesta trama urbanística ha condicionat les ampliacions posteriors. Sols els darrers anys s’aprecia, gràcies a la progressiva generalització de les incineracions, una menor pressió urbanística al recinte, però les poques possibilitats d’ampliacions futures, per les dificultats orogràfiques, fan preveure la reproducció futura dels vells problemes d’espai.
L’ús de la botànica, lògicament, s’ha ressentit amb aquestes pràctiques de saturació de la necròpolis. Des dels inicis es preveia la introducció d’una vegetació de tipus mediterrani amb fulla perenne, fonamentalment xiprers i pins, que a la seua resistència a la climatologia afegien un simbolisme de perdurabilitat. Les noves ampliacions també solien tindre cura d’aquests aspectes, però la realitat era que, on es preveia una jardinera, acabava construint-se un bloc de nínxols, així que l’aparença que ofereix actualment el Cementeri és la d’un predomini absolut de les construccions sobre la natura, sensació en la que abunda l’ús de flors artificials a la decoració de les sepultures. Cas apart és el cementeri civil, on ja a la seua antiga ubicació tenim documentada una preocupació per dotar-lo d’una decoració botànica. Hui en dia, es tracta d’un espai on la vegetació, tot i ser també mediterrània, com el garrofer o la palmera, és suficientment frondosa i original com per a conferir-li, en combinació amb l’heura, una aparença de jardí romàntic, propera a concepcions del nord d’Europa, i de retorn de l’ésser humà cap a la natura.
Esta inspiració en referents estrangers no és casual, ja que al seu caràcter intimista, el cementeri civil uneix la recerca d’àmbits no estrictament catòlics. Però la influència d’altres recintes cementerials fou, com hem pogut comprovar, un aspecte generalitzat. Per una banda, la mateixa concepció de la necròpolis és fruit d’una combinació d’experiències europees d’origen academicista. Per altra, els propis elements que la configuren provenen, en ocasions, de catàlegs de làmines difosos per tot arreu del continent, fonamentalment francesos i basats en el referent del Père-Lachaise de París; però també hem observat com els arquitectes alcoians recorren a exemples més o menys propers, provinents de ciutats amb les que es mantenen relacions geogràfiques o econòmiques, com és el cas dels hipogeus observats al Cementeri de Montjuïc de Barcelona o els columbaris provinents del Cementeri Municipal d’Alacant. No hem de menysprear, tampoc, el propi caràcter cultivat de la burgesia industrial alcoiana, més vinculada a la catalana, per exemple, que a la burgesia terratinent d’altres zones geogràfiques. Els seus viatges de negocis i les seues inquietuds culturals, fomentaran el desenvolupament de les arts i el desig d’apropar-se a les propostes estilístiques foranes. El Cementeri esdevé, llavors, un espai on també podem conéixer un resum de les experiències estètiques i funeràries adoptades per la societat industrial d’altres ciutats i que es converteixen en universals, i per això pot ser utilitzat també com a exemple de microhistòria, ja que aquest model d’estudi és perfectament vàlid per a tractar els espais funeraris de qualsevol altra localitat de característiques semblants.
Finalment, de forma paral·lela al desenvolupament d’aquesta investigació, he portat a terme un procés de posada en valor del Cementeri com a element patrimonial historicoartístic. Primerament, la major part de la seua documentació, fins i tot el projecte original d’Enrique Vilaplana, es trobava inèdit i sense classificar a les dependències del Gabinet Municipal d’Arquitectura, i aquest treball ha servit per a posar ordre i organitzar tots aquests lligalls, que s’han incorporat molt recentment ―en 2021― a l’Arxiu Municipal. En segon lloc, conéixer en profunditat el recinte i la seua lògica interna ha permés crear un producte cultural, amb la col·laboració imprescindible de la Regidoria de Turisme de l’Ajuntament d’Alcoi, el personal del Cementeri i el propi públic que demostra el seu interés continuat, el qual ja es troba plenament consolidat i forma part activa dels atractius culturals i turístics de la ciutat, a més de pertànyer a les principals associacions i organismes nacionals i internacionals vinculats al turisme cultural de cementeris. La creació de diferents propostes de visites guiades ha suposat, també, la recuperació de determinats elements del folklore popular, com marxes fúnebres inèdites de compositors locals o els tradicionals balls de vetlatori de l’àmbit rural.
D’aquesta manera, he aconseguit que el treball, fins i tot abans de la seua finalització, haja transcendit l’àmbit exclusivament teòric o acadèmic, amb una aplicació pràctica i fins i tot rentable econòmicament, ja que és aprofitat per diverses empreses turístiques. A més a més, considere que he contribuït a la sensibilització i la valoració d’aquests espais més enllà de la seua funcionalitat i dels tabús que la societat actual els imposa.
