Resumen de Teràpies no farmacològiques en la rehabilitació de la malaltia de parkinson: comparació de la musicoteràpia i l'entrenament cognitiu
La malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa complexa i hi ha molts símptomes que no tenen una bona resposta als tractaments actuals. Dins d’aquests símptomes, els trastorns de la marxa i l'equilibri i els símptomes no motors tenen una especial rellevància perquè tenen un gran impacte en la qualitat de vida i en la funcionalitat dels pacients. Aquest treball va avaluar l’eficàcia de dues teràpies no farmacològiques per a la rehabilitació de la marxa, l’equilibri, el deteriorament cognitiu, els símptomes psiquiàtrics, la qualitat de vida i la funcionalitat de la malaltia de Parkinson.
82 persones amb malaltia de Parkinson van ser aleatoritzades a rebre rehabilitació basada en musicoteràpia, centrada en l’estimulació rítmica auditiva, o entrenament cognitiu, centrat en les funcions executives. Les sessions de teràpia es van realitzar en grups de 6 pacients amb una freqüència de 2 sessions per setmana. La durada de les sessions era de 1,5 hores i els participants van completar 21 hores de rehabilitació. Abans i després de la teràpia els participants van ser avaluats de la marxa mitjançant el sistema GAITRite, a nivell motor i a nivell neuropsicològic. En 15 pacients també es va fer ressonància magnètica cerebral pre- i postteràpia. Al cap de 6 mesos es va poder analitzar la marxa en 42 pacients. La marxa es va avaluar en situació de marxa simple, marxa amb doble tasca motora i marxa amb doble tasca cognitiva.
Tant la musicoteràpia com l'entrenament cognitiu milloraven la proporció d'oscil·lació dins del cicle en totes les modalitats de la marxa, i especialment, en el cas de marxa amb doble tasca cognitiva. La musicoteràpia, a més, millorava la longitud de pas en la marxa amb doble tasca motora. A nivell motor, les dues teràpies eren beneficioses en diferents aspectes: la musicoteràpia millorava la funcionalitat de la marxa, mentre que l'entrenament cognitiu reduïa el temps off, la festinació, els bloquejos i el temps en la realització del test de TUG en situació de doble tasca. En canvi, aquestes teràpies no milloraven l'equilibri, que no canviava, ni l'estat motor global, que empitjorava. A nivell neuropsicològic, ambdues teràpies de rehabilitació milloraven la memòria visual, l'ansietat fòbica i els trastorns conductuals frontals, especialment l'apatia. La musicoteràpia, a més, millorava la qualitat de vida relacionada amb la mobilitat i l'estat cognitiu, i l'entrenament cognitiu, la comprensió del llenguatge. La ressonància magnètica cerebral observava canvis microestructurals i de connectivitat diferencials entre els dos grups de teràpia. En l'anàlisi de la marxa a llarg plaç, els dos grups de teràpia empitjoraven perquè s'observava una reducció de la velocitat en marxa simple i amb doble tasca motora, i un augment de tots els paràmetres de variabilitat en totes les modalitats de la marxa. Ara bé, globalment hi havia millora de la proporció d'oscil·lació dins del cicle en tots els tipus de marxa i el grup de musicoteràpia millorava la longitud de pas en marxa simple. El seguiment de les sessions va ser del 84 % i els pacients van puntuar la satisfacció de la teràpia amb una mitjana de 92 sobre 100.
Com a conclusions, les dues teràpies mostraven beneficis discrets a nivell de la marxa, que s'objectivaven a nivell de diferents paràmetres i escales. La musicoteràpia aportava un major benefici a nivell de la marxa en general, mentre que l'entrenament cognitiu millorava els trastorns associats, els bloquejos i la festinació. Destacaven la millora d'alguns trastorns psiquiàtrics, especialment l'apatia, després de finalitzar ambdues teràpies. L'avaluació de la marxa a llarg plaç mostrava un empitjorament generalitzat en tots els participants.
