Influència dels tractaments farmacològics sobre les complicacions de la cardioversió eléctrica
- Autores: Jaume Sagristá Sauleda
- Directores de la Tesis: Gaietà Permanyer Miralda (dir. tes.), Jaume Guàrdia Massó (codir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 1989
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Rafael Esteban (presid.), Ginés Sanz Romero (secret.), Marcos Murtra Ferrer (voc.), Enrique Domingo Ribas (voc.), Josep Maria Arnau de Bolós (voc.)
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
CATALÁN Les arítmies supraventriculars, en especial la fibril¿lació auricular, constitueixen un problema molt frequent i comporten una disminució del rendiment cardiac, molèsties subjectives per al malalt i un augment del risc embolígen. La cardioversió elèctrica és un procediment molt eficaç per restaurar el ritme sinusal, però pot ocasionar diferents complicacions arítmiques. dany miocàrdic i embòlies. No es coneix bé la freqüencia i gravetat d'aquestes complicacions, com tampoc la possible influència de diferents fàrmacs antianemics sobre les mateixes.
Els objectius d'aquesta Tesi van ser: 1) Estudiar la influència del verapamil, de la quinidina i de rainiodarona sobre les complicacions arítmiques i hemodinàmiques de la cardioversió elèctrica. 2) Estudiar el possible dany miocàrdic causat per la cardioversió elèctrica. 3) Estudiar la incidència d'embolies postcardioversió utilitzant una pauta d'anticoagulació curta.
Malalts i mètodes. Per a estudiar el primer objectiu es van practicar 380 cardioversions en 353 malalts (157 homes, 212 doncs, edat entre 16 i 79 anys. m 52). La majoría (65%) tenien una cardiopatía valvular reumàtica, i un 10% no tenien cardiopatía de base aparent. El grup control va estar constituït per 100 cardioversions en malalts que estaven lliures de tractament antiarítmic. D'altra banda es van fer 50 cardioversions en malalts sota l'acció de verapamil administrat per via endovenosa. 50 cardioversions en malalts que estaven prenent quinidina per via oral. 130 cardioversions en malalts que estaven prenent amiodarona per via oral de forma crònica, i 50 cardioversions en malalts que estaven sota perfusió endovenosa d'amiodarona. El possible dany miocàrdic causat per la cardioversió es va valorar en 51 cardioversions mitjançant determinacions seriades de CK, CK Mb, i mioglobina. i mitjançant la pràctica d'una gammagrafia cardíaca amb pirofosfat de tecnesi. Per a estudiar la incidència d'embolies es van valorar 150 cardioversions fetes sola tractament anticoagulante amb heparina càlcica per via subcutània administrada desde el dia abans de la cardioversió fins una setmana després. Resultats. L'eficàcia global de la cardioversió en quant a aconseguir el pas a ritme sinusal va ser del 95%. En relació amb el grup control, els malalts amb verapamil van tenir una menor incidència de bradicàrdia sinusal postcardioversió. però no hi va haver diferencia en la incidència d'altres arítmies. Els malalts amb quinidina van tenir una menor incidència d'extrasístoles auriculars. Els malalts amb amiodarona per via oral van tenir menor incidència d'extrasístoles ventriculars, i els malalts amb amiodarona endovenosa van tenir una major incidència de bradicàrdia sinusal en relació al grup control. L'amiodarona. d'altra banda, va disminuir les dosis d'energia elèctrica necessària per a la cardioversió. En conjunt no hi va haver cap complicació arítmica greu. En 5 malalts es va documentar elevació significativa de la CK total i de la mioglobina. i en 2 d'ells elevació de la CK Mb. En cap malalt es va apreciar captació miocardíac de pirofosfat de tecnesi. Per últim, dels 150 malalts sotmesos a cardioversió sota tractament curt amb heparina cálcica només 1 malalt va patir una embòlia (cerebral) que no va deixar seqüeles.
Conclusions. 1) La utilització simultània de diferents fàrmacs antiarítmics (verapamil per via endovenosa, quinidina per via oral a dosi de manteniment, amiodarona per via oral de forma crònica, i amiodarona per via endovenosa) amb la cardioversió elèctrica no sembla comportar avantatges importants o perills especials, encara que els malalts que van rebre amiodarona endovenosa van tenir una major incidència de bradicàrdia sinusal. 2) La cardioversió elèctrica produeix en alguns casos elevació de la CK i de la mioglobina. que té una clara relació amb la quantitat d'energia administrada, però que no s'acompanyen de captació de pirofosfat de tecnesi. tot lo qual suggereix que el possible dany miocàrdic causat per la cardioversió és, en tot cas. molt lleuger i irrelevante. 3) En malalts relativament seleccionats, amb un risc embolígen baix. el tractament anticoagulante a curt termini amb heparina cálcica subcutània confereix una protecció adequada contra les embòlies postcardioversió.
Com a comentari general es pot afirmar que la cardioversió elèctrica és un mètode molt eficaç i molt segur. En el conjunt d'aquesta sèrie es va aconseguir el pas a ritme sinusal en el 95% dels malalts i. per altra banda, les complicacions importants són extraordinàriament rares quan sempra una tècnica correcta.
INGLÉS Supraventricular arrhythmias, especially atrial fibrillation, constitute a frequent clinical problem and carry a reduction in global cardiac performance, unpleasant palpitations and an enhanced risk of thromboembolism. Electrical cardioversion is a very effective mean to restore sinus rhythm but it can cause arrhythmic complications, myocardial damage, and systemic embolism the frequency and severity of these complications are not well known, neither the possible influence of the concurrent administration of different antiarrhythmic drugs. Accordingly, the goals of our study were: 1) To study the influence of verapamil, quinidine and amiodarone on arrhythmic and hemodynamic complications of electrical cardioversion. 2) To study the possible myocardial damage caused by electrical cardioversion. 3) To study the incidence of cardioversion related systemic embolism with a short run of antithrombotic treatment with subcutaneous heparin.
Patients and methods. In order to study the first goal we performed 380 electrical cardioversions in 353 patients (157 males. 212 females, age 16 to 79 years, mean 52). Most of them (65%) had rheumatic valvular disease, and 10% of them had no structural heart disease. Control group were constituted by 100 electrical cardioversions performed in patients free of any antiarrhythmic drug. In addition, we performed electrical cardioversion in 50 patients who had received intravenous verapamil, 50 electrical cardioversions in patients who were on oral quinidine. 130 electrical cardioversions in patients who received chronic treatment with oral amiodarone. and 50 electrical cardioversions in patients under intravenous amiodarone. The possible myocardial damage caused by electrical cardioversion was investigated in 51 patients by means of sequential determinations of CK. CK Mb and myoglobin, and by performing a cardiac scintigraphy with technecium pyrophosphate. Lastly, the incidence of systemic embolism was studied in 150 patients in whom electrical cardioversion was performed under treatment with subcutaneous heparin from the day before until 1 week after the procedure. Results. Sinus rhythm was achieved in 95% of the patients in the global series. Compared with control group, patients with verapamil had a lower incidence of sinus bradycardia immediately after electrical cardioversion, but there were no significant differences in the incidence of other arrhythmias. Patients with quinidine showed a lower incidence of atrial ectopic beats. Patients who were given oral amiodarone had a lower frequency of ventricular ectopic beats, and patients under intravenous amiodarone had more frequently sinus bradycardia as compared with the control group. Amiodarone. on the other hand seems to diminish the energy requirement for effective cardioversion. In the global series, no severe arrhythmic complication was observed in any patient. Five patients had a significant elevation of the plasma levels of CK and myoglobine, and 2 of them had corresponding elevation of CK Mb. However, cardiac scintigraphy was negative in all patients. Lastly, out of 150 patients in whom electrical cardioversion was performed under heparin only 1 suffered a cerebral ischemic accident that recovered completely. Conclusions. 1) The concomitant use of verapamil, quinidine or amiodarone with electrical cardioversion seems no confer relevant advantages or imply additional risks, although in patients under intravenous amiodarone the possibility of sinus bradycardia should be taken into account. 2) Electrical cardioversion causes in some patients a rising in plasma levels of CK and myoglobine that are not accompanied by anomalous captation of technecium pyrophosphate, suggesting that myocardial damage is, at most, mild and clinically irrelevant. 3) In selected patients with a low embolic risk, a short run of anticoagulant treatment with subcutaneous heparin seems to confer adequate protection against cardioversion related embolic complications.
As a general comment we can state that electrical cardioversion is a very effective and safe procedure. Sinus rhythm was attained in 95% of the patients in the global series, and severe complications are exceedingly rare if a correct technique is applied.
