Resumen de Enciclopedisme i cànon. La literatura moderna a dell'origine, progressi e stato attuale d'ogni letteratura de joan andrés
En el meu treball d'investigació analitzo l’estudi sobre la literatura universal de l’abateJoan Andrés i Morell (1740 Planes, Alacant –1817, Roma), comprèsen la seva magna obra: Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (1882-1899). Es tracta d’una obra historiogràfica que esdevé una recopilació crítica del coneixement humà i dels principals inventors, creadors i investigadorsque han destacat fins al segle XVIII.La repercussió d’aquesta obra és cabdal en vida de l’autoral’Europa Occidental, però cau en l’oblit immediatament després de la seva mort i durant tot el segle XIX.No ésfins a la segona meitat del segle XX que es començaa recuperar lentament el seu estudi.El meu objectiu principal ha estatcaracteritzar el cànon particular d’Andrés, que no es formula explícitament sinó que emergeix de l’anàlisi de la seva obra enciclopèdica. En la valoració de les obres literàries, dels escriptors i en general delsdiferents períodes culturals, l’escriptor valencià aplica uncànon que és essencialment il·lustrat i, per tant, lligat tant a la tradició estètica neoclassicista com als principis racionalistes i empiristes, sobre els quals s’erigeix la Il·lustració.M’ha interessatespecialment la seva aplicació a les tres èpoques que conformen l’Edat Moderna: el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració. Per tal d'entendre el seu pensament literari he analitzat també l’estudi que desenvolupa sobre algunesliteratures precedents, especialment lagrega i romana d’època clàssica,i dues literatures medievals,l'àrab i la catalano-provençal—entesa com una sola literatura. Aquest treball inclou també un breu estudi dels apunts d’Andrés sobre literaturesllunyanescom l’escandinava, la xinesa, l’índia i la jueva. La sistematització que he efectuatde les seves valoracions literàries va precedit d’una explicació dels conceptes principals que vertebren la seva crítica literària: l’enciclopedisme, el comparatisme, la idea de progrés, la relació entre religió i literatura en la seva obra i la descripció del cànon neoclàssic, que m’ha permèspermet definir la naturalesa del seu cànon particular. Joan Andrés esdevé precursor dels estudis comparatistes. En el meu treball he pretès establir les similituds i sobretot les diferències principals entre l’enciclopedisme francès i Dell’origine. Aquesta comparació abasta àmbits diversos com la religió, l’epistemologia o la refutació d’algunes de les bases que sustenten l’hegemonia cultural francesa, com per exemple el concepte de progrés.
En un moment en què a Europa triomfa l’esperit enciclopedista de la Il·lustració, la recopilació d’informació va acompanyada d’una interrelació de tot el saber. El mètode comparatista de Joan Andrés és de gran interès perquè posa enrelació gran nombre de termes de comparació.La valoració de les obres i dels autors s’estableix des de tres marcs comparatius: el gènere literari, l’època i la nacionalitat. L'escriptor és avaluat tenint en compte el propòsit essencial de la literatura des de l'òptica il·lustrada: la instrucció i el gaudi. Andrés demana la conjunció d'aprenentatge i d'entreteniment, seguint la lectura canònica d'Horaci, però els seus comentaris revelen una interpretació diferent: el plaer és l'eina indispensable per arribar a la instrucció, que esdevé l'objectiu principal de la literatura perquè està vinculada a la idea il·lustrada de progrés. Al mateix temps relaciona el gaudi no només amb la diversió sinó amb l'efecte d'emocionar el públic o el lector, una idea que està en consonància amb la importància que es concedeix a les emocions i al receptor en la teoria literària de la segona meitat del segle XVIII. El prestigi que mantenen els escriptors entre els crítics il·lustrats i la influència que han exercit en la històrialiterària són factors que incideixen també en la seva valoració.A partir d’aquest plantejament he pogut establir el seu sistema de valoració i constatar les qualitats que considera essencials d’una obra literària, que he examinat en funció dels gèneres i de les literatures més destacades. Finalment he examinat quatre escriptors que considero paradigmàtics en el seu estudi: Ariosto, Shakespeare, Lope de Vega i Voltaire. En resum, en aquesta investigació he pogut exposar la complexitat del seu pensament, discernir les bases teòriques de les seves valoracions i establir els criteris que empra per constituir el seu cànon literari.
