Control biològic de la bemisia tabaci (homoptera: aleyrodidae): eretmocerus mundus (hymenoptera: aphelinidae), macrolophus pygmaeus (heteroptera: miridae)
- Autores: Sonia Malo Perez
- Directores de la Tesis: Rosa Gabarra i Ambert (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Lleida ( España ) en 2009
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Jesús Avilla Hernández (presid.), Xavier Pons Domenech (secret.), Judit Arnó Pujol (voc.), Josep-Anton Jacas Miret (voc.), Marta Montserrat Larrosa (voc.)
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
La utilització del control biològic per al control de Bemisia tabaci (Gennadius) (Hemiptera: Aleyrodidae), una de les plagues més importants del tomàquet a la zona de la Mediterrània, n'és un mètode eficient de control en cultiu de tomàquet per consum en fresc. El mírid depredador Macrolophus pygmaeus (Rambur) (Hemiptera: Miridae) i el parasitoide autòcton Eretmocerus mundus Mercet (Himenoptera: Aphelinidae) són dos dels enemics naturals que més s'utilitzen per al control biològic d'aquesta mosca blanca. L'objectiu general d'aquesta tesi és aprofundir en el coneixement de l'efecte que tenen diferents factors abiòtics i biòtics sobre la biologia i la capacitat de control d'ambdós enemics naturals. Per tal de determinar la possible resistència a tres insecticides d'E. mundus es va estudiar la susceptibilitat d'una població d'aquest parasitoide procedent d'un hivernacle comercial de plantes ornamentals, sotmès periòdicament a un control químic intensiu. La població del parasitoide va mostrar un nivell elevat de resistència a l'imidacloprid i una menor resistència a l'endosulfan i al deltametrín. El que indica que E. mundus té la capacitat de ser resistent als tres insecticides encara que tinguin diferent modes d'acció. Amb els pas del temps i sense la pressió de selecció dels insecticides la resistència a l'imidacloprid es va perdre, mentre que a l' endosulfan i al deltametrín es va mantenir. Les pupes d'E. mundus també van mostrar diferents susceptibilitats en ser estudiades amb les tres matèries actives. Diferents poblacions d'E. mundus procedents de cinc hivernacles comercials de tomàquet i cogombre van mostrar diferents nivells de resistència als tres insecticides, tant a nivell de pupes com d'adults però van ser especialment resistents al deltametrín. El mírid M. pygmaeus així com el parasitoide E. mundus són capaços de completar el desenvolupament preimaginal, reproduir-se i sobreviure en les condicions hivernals i estivals característiques del sud-est espanyol, alimentant-se de B tabaci com a única presa. Encara que extremes, les condicions hivernals i estivals permeten mantenir, entre d'altres paràmetres, una taxa intrínseca de creixement de la població positiva i un consum relativament elevat de la presa. El parasitoide E. mundus és capaç de completar el desenvolupament preimaginal, reproduir-se i sobreviure en ambdós biotipus de B. tabaci (B i Q) presents actualment als cultius espanyols, el que indicaria que aquest parasitoide té la capacitat de controlar ambdós biotipus amb una eficàcia semblant.
La interacció que s'estableix entre el depredador polífag M. pygmaeus i el parasitoide E. mundus quan s'empren conjuntament per al control de B. tabaci, indica que el mírid prefereix consumir B. tabaci, també produeixen al voltant del 25% de mortalitat d'E. mundus. La interacció entre els adults d'ambdós enemics naturals va afectar la reproducció del parasitoide i no s'observà un efecte additiu en l'ús conjunt dels adults d'ambdós enemics naturals. Amb tot, aquesta interacció es pot veure modificada en funció de la planta hoste.
Paraules clau: Bemisia tabaci, Eretmocerus mundus, Macrolophus pygmaeus, resistència a insecticides, temperatures extremes, termofotoperíode, B. tabaci biotipus B i Q, preferència de presa, Índex de Manly, depredació intragremial.
