Bioacumulació de compostos halogenats en la xarxa tròfica dels estanys d' alta muntanya
- Autores: Mireia Bartrons Vilamala
- Directores de la Tesis: Jordi Catalan Aguilà (dir. tes.), Joan Grimalt Obrador (codir. tes.), Pilar López Laseras (tut. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2009
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Kevin C. Jones (presid.), Isabel Muñoz Gràcia (secret.), Baren Leendert Van Drooge (voc.)
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
L'objectiu general d'aquesta tesi ha estat determinar els patrons de distribució dels compostos organohalogenats en xarxes tròfiques d'estanys d'alta muntanya distribuïts en gradients altitudinals. Per assolir aquest objectiu s'ha avaluat l'estructura de la xarxa tròfica mitjançant la mesura dels isòtops estables del carboni i del nitrogen (13C/12C i 15N/14N) en els seus components més significatius (sèston, espècies principals de zooplàncton, biofilms, macròfits, macroinvertebrats principals del bentos profund i litoral, i peixos). Els compostos organoclorats (OC) i els difenil èters polibromats (PBDE) d'aquests mateixos compartiments tròfics s'han determinat per tal de detectar els patrons de bioacumulació relacionats amb la posició tròfica. Finalment, s'han analitzat els canvis en aquesta bioacumulació en relació a l'altitud comparant els resultats entre estanys situats a diferents alçades. Els resultats es presenten seguint tres seccions principals que cobreixen, respectivament, l'estructura de les xarxes tròfiques d'estanys alpins, els patrons de compostos organohalogenats en aquestes mateixes xarxes tròfiques i les seves tendències altitudinals. L'estudi es va dur a terme en diferents estanys dels Pirineus amb característiques físiques i químiques similars, però seguint un gradient altitudinal des dels 1.620 als 1.688 m sobre el nivell del mar (a.s.l.).
PART I: Estructura de les xarxes tròfiques d'estanys alpins Per tal d'identificar les fonts de nitrogen en la xarxa tròfica, així com també el seu origen, es van determinar els isòtops estables de l'amoni i el nitrat en diferents compartiments clau de l'estany, anomenats: aigua epilimnètica, aigua del màxim profund de clorofil¿la (DCM) i aigua intersticial; i també en l'aigua de deposició atmosfèrica. L'estudi incloïa vuit estanys d'alta muntanya distribuïts en un gradient altitudinal (Capítol 3).
Continuant amb l'estudi previ, es va caracteritzar l'estructura de la xarxa tròfica, utilitzant la variabilitat d'isòtops estables de C i de N, en els principals compartiments de quatre estanys situats també seguint un gradient altitudinal. Es va caracteritzar la variabilitat isotòpica de la base de les xarxes tròfiques i la propagació d'aquesta a través dels compartiments per tal de, finalment, poder comparar la variabilitat isotòpica entre el gradient altitudinal d'estanys (Capítol 4).
PART II: Compostos organohalogenats en les xarxes tròfiques d'estanys alpins S'han estudiat com els diferents patrons de bioacumulació de compostos organohalogenats varien entre els compartiments de la xarxa tròfica, caracteritzant els compostos organoclorats (OC) (Capítol 5) i els difenil èters polibromats (PBDE) (Capítol 6). A més a més, s'han investigat ambdós grups de compostos per tal de determinar el rol de larves i pupes d'insecte com a fonts de transmissió de contaminants en els depredadors superiors, com els peixos, en xarxes tròfiques aquàtiques (Capítol 7).
PART III: Tendències altitudinals de compostos organohalogenats en xarxes tròfiques d'estanys alpins Finalment, es van investigar dos aspectes principals de la variabilitat de compostos organohalogenats amb l'altitud d'estanys alpins. Per un costat, es van investigar els patrons de PBDE en biofilms microbians per poder avaluar el mecanisme potencial de bioacumulació que determina les grans diferències que es troben en el gradient altitudinal, com és el cas del difenil èter decabromat (BDE-209) (Capítol 8). D'altra banda, es van investigar els perfils de policlorobifenils (PCB) en organismes de la xarxa tròfica en gradients altitudinals d'estanys i es van comparar amb l'amplificació altitudinal de PCB descrita prèviament en peixos (Capítol 9).
