Categorització dels cossos de poliglucosà cerebrals basada en la presència de neo-epítops reconeguts per igms naturals
- Autores: Elisabet Augé Marí
- Directores de la Tesis: Jordi Vilaplana Hortensi (dir. tes.), Carme Pelegri Gabalda (codir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2017
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: M. Carme Auladell i Costa (presid.), Jaume del Valle Macià (secret.), Mireia Guerau de Arellano (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Investigación, Desarrollo y Control de Medicamentos por la Universidad de Barcelona
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
El terme cossos de poliglucosà (PGBs) fa referència a agregats complexos formats per polímers de glucosa que arriben a fer diàmetres de desenes de micròmetres. Aquestes estructures s’han observat en el sistema nerviós central, però també en altres òrgans i teixits, com ara al cor, al múscul esquelètic i al fetge. Els PGBs han estat descrits en humans i altres espècies, però sobretot s’han estudiat més àmpliament en els mamífers. Diferents formes de PGBs estan relacionades amb determinades situacions o malalties. Durant el procés d'envelliment, el cervell humà acumula un tipus de PGBs anomenat cossos amilacis o corpora amylacea (CA). Encara que els CA han estat estudiats durant diversos anys, el seu origen i la seva funció encara romanen incerts. Els PGBs també es troben associats a la malaltia de Lafora, un trastorn neurodegeneratiu que es caracteritza per la presència d'estructures de tipus de poliglucosà denominades cossos de Lafora (LBs). D'altra banda, l'envelliment cerebral en ratolins condueix a l’aparició i l’expansió progressiva d’uns PGBs granulars degeneratius anomenats grànuls periodic acid Schiff (PAS). Aquests grànuls, que es troben principalment a l'hipocamp, s'originen en processos astrocítics i solen agrupar-se formant clústers. Cada clúster correspon al conjunt de grànuls d'un astròcit determinat. Recentment, el nostre grup de recerca ha descrit la presència d’uns neo-epítops en aquestes estructures que són reconeguts per IgMs. Aquestes IgMs, que es troben com a contaminants en alguns anticossos comercials, són les responsables de produir falsos marcatges positius d’aquests cossos quan s'utilitzen procediments immunohistoquímics.
Aquesta tesi pretén estudiar l'origen, la composició i la funció dels PGBs que apareixen amb l'edat i en condicions neurodegeneratives, com la malaltia d'Alzheimer i la malaltia de Lafora.
Els resultats obtinguts mostren que els CA són estructures similars als grànuls PAS de ratolí i que els CA també contenen neo-epítops. En ambdós casos, els neo-epítops poden ser reconeguts per IgMs naturals, fet que suggereix una nova relació entre els PGBs i el sistema immunitari innat. A més a més, els falsos marcatges positius que es produeixen degut a les IgMs naturals que es troben com a contaminants en alguns anticossos comercials aclareixen alguns resultats controvertits en quant a la presència d'alguns components descrits prèviament als CA. També s’ha determinat que els CA acumulen productes no degradables generats durant el procés d'envelliment i augmentats en malalties neurodegeneratives, com per exemple la malaltia d'Alzheimer. Tenint en compte aquests resultats, es planteja la hipòtesi que els CA són uns elements encarregats de l’eliminació de productes perjudicials o residuals a través de l'acció del sistema immunitari innat. D'altra banda, s’ha observat que els ratolins deficients de malina, un model de la malaltia de Lafora, presenten un elevat nombre de dos tipus diferents de PGBs: els grànuls PAS o CA-like, originats en astròcits i que contenen neo-epítops i els neuronal LBs, que són exclusius de la malaltia de Lafora i no contenen neo-epítops. Així doncs, l'absència de malina provoca la formació de PGBs a les neurones, però també augmenta el seu desenvolupament en astròcits. Postulem, en contra el que s’havia descrit prèviament, que els astròcits podrien intervenir en l'etiopatogènesi de la malaltia de Lafora.
En global, els resultats obtinguts mostren que, fins ara, els diferents PGBs han estat estudiats amb una perspectiva específica i limitada. Una imatge global o principal és necessària per obtenir el coneixement de la seva importància fisiopatològica.
