Natura en conflicte. La construcció del patrimoni natural a Catalunya, del franquisme a la democràcia (1955-1992)
- Autores: Judit Gil Farrero
- Directores de la Tesis: Agustí Nieto Galán (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2018
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: José Ramón Bertomeu Sánchez (presid.), Santiago Gorostiza Langa (secret.), Santos Casado de Otaola (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Historia de la Ciencia por la Universidad Autónoma de Barcelona y la Universidad de Barcelona
- Materias:
- Enlaces
- Resumen
Aquesta tesi doctoral estudia el sorgiment del concepte de patrimoni natural a Catalunya i la seva implantació a la segona meitat del segle XX, mitjançant els processos de protecció de tres espais naturals: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM, 1955), el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG, 1982) i el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE, 1983). La novetat de la recerca rau en l’anàlisi dels tres estudis de cas, així com en la seva comparació, des del punt de vista històric. En la intersecció entre la història ambiental i la història de la ciència, la tesi analitza els processos de protecció des d’una dimensió triple: com a conflictes ambientals, des de la percepció de la natura i el paisatge i la seva relació amb la construcció d’una identitat territorial, i a través dels principals actors implicats. Els tres parcs, amb característiques i històries ben diferents, aporten gran diversitat d’elements que enriqueixen el relat del treball així com la seva capacitat comparativa.
El PNAESM és l’únic parc nacional de Catalunya. En un indret colpejat pel despoblament on destaca la pervivència dels comunals com una de les característiques més singulars de les zones de muntanya, la major limitació de l’ús dels recursos naturals per part de les comunitats locals que suposa aquesta figura de protecció, sumada al fet que la creació del parc seguí un model de presa de decisions top-down, ha comportat resistències locals a la implementació de les polítiques de protecció i problemes de gestió de l’espai protegit. El paisatge del parc, caracteritzat per un relleu de morfologia escarpada i amb una gran abundància d’aigua, ha estat molt valorat estèticament, però també ha estat considerat un lloc òptim per a l’explotació hidroelèctrica, des de principis de segle XX.
El PNZVG fou el primer espai natural protegit pel tot just restaurat Parlament de Catalunya, després d’una campanya de salvaguarda en què va estar implicada la població local; fet que permet identificar aquest cas com un exemple de model de presa de decisions bottom-up. Durant set anys, la Comissió Promotora per a la Protecció de la Zona Volcànica de la Garrotxa lluità per aturar l’explotació industrial de la greda o lapil•li dels volcans olotins, especialment el Croscat. La campanya de salvaguarda, amb el suport dels mitjans de comunicació i de diversos col•lectius locals, es basà en la divulgació dels valors naturals de la zona, amb especial èmfasi en el substrat volcànic, pràcticament desconegut per la població local, però també ressaltà la raresa de la vegetació, molt apreciada estèticament a nivell artístic i popular. En el procés, els membres de la comissió esdevingueren científics reconeguts.
El PNAE també fou el resultat d’una lluita de set anys, en aquest cas, contra un projecte urbanitzador que pretenia construir una marina residencial en el que quedava dels aiguamolls de l’Empordà, un indret que la població local percebia molt negativament perquè s’associava a la presència de malària. El Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, amb la col•laboració dels mitjans de comunicació, féu una important tasca de divulgació dels valors ecològics de les zones de maresma, de manera que els seus membres acabaren sent considerats científics experts, i no dubtà a ocupar els terrenys on havien de començar les obres per aturar-les.
La protecció de la natura és un reflex del conjunt de valors i percepcions culturals de la societat. És, doncs, una qüestió complexa amb múltiples facetes que cal abordar de manera integral i amb perspectiva històrica per tal de donar visibilitat als conflictes ambientals, sovint latents.
----- Esta tesis doctoral estudia el surgimiento del concepto de patrimonio natural en Cataluña y su implantación en la segunda mitad del siglo XX, mediante los procesos de protección de tres espacios naturales: el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM, 1955), el Parque Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG, 1982) y el Parque Natural de los Aiguamolls de l’Empordà (PNAE, 1983). La novedad de la investigación radica en el análisis de los tres estudios de caso, así como en su comparación, desde el punto de vista histórico. En la intersección entre la historia ambiental y la historia de la ciencia, la tesis analiza los procesos de protección desde una dimensión triple: como conflictos ambientales, desde la percepción de la naturaleza y el paisaje y su relación con la construcción de una identidad territorial, y a través de los principales actores implicados. Los tres parques, con características e historias bien diferentes, aportan gran diversidad de elementos que enriquecen el relato del trabajo así como su capacidad comparativa.
El PNAESM es el único parque nacional de Cataluña. En un lugar golpeado por el despoblamiento donde destaca la pervivencia de los comunales como una de las características más singulares de las zonas de montaña, la mayor limitación del uso de los recursos naturales por parte de las comunidades locales que supone esta figura de protección, sumada al hecho de que la creación del parque siguió un modelo de toma de decisiones top-down, ha comportado resistencias locales a la implementación de las políticas de protección y problemas de gestión del espacio protegido. El paisaje del parque, caracterizado por un relieve de morfología escarpada y con una gran abundancia de agua, ha sido muy valorado estéticamente, pero también ha sido considerado un sitio óptimo para la explotación hidroeléctrica, desde principios del siglo XX.
El PNZVG fue el primer espacio natural protegido por el recién restaurado Parlamento de Cataluña, después de una campaña de salvaguardia en la cual estuvo implicada la población local, lo que permite identificar este caso como un ejemplo de modelo de toma de decisiones bottom-up. Durante siete años, la Comisión Promotora para la Protección de la Zona Volcánica de la Garrotxa luchó para detener la explotación industrial de la greda o lapilli de los volcanes olotenses, especialmente el Croscat. La campaña de salvaguardia, con el apoyo de los medios de comunicación y de diversos colectivos locales, se basó en la divulgación de los valores naturales de la zona, con especial énfasis en el substrato volcánico, prácticamente desconocido por la población local, pero también resaltó la rareza de la vegetación, muy apreciada estéticamente a nivel artístico y popular. En el proceso, los miembros de la comisión se convirtieron en científicos reconocidos.
El PNAE también fue el resultado de una lucha de siete años, en este caso, contra un proyecto urbanizador que pretendía construir una marina residencial en lo que quedaba de los humedales del Empordà, un lugar que la población local percibía muy negativamente porque se asociaba a la presencia de malaria. El Grupo de Defensa de los Aiguamolls Empordanesos, con la colaboración de los medios de comunicación, hizo una importante tarea de divulgación de los valores ecológicos de las zonas de marisma, de modo que sus miembros acabaron siendo considerados científicos expertos, y no dudó en ocupar los terrenos donde debían empezar las obras para detenerlas.
La protección de la naturaleza es un reflejo del conjunto de valores y percepciones culturales de la sociedad. Es, pues, una cuestión compleja con múltiples facetas que se debe abordar de manera integral y con perspectiva histórica para dar visibilidad a los conflictos ambientales, a menudo latentes.
----- This PhD dissertation studies the emergence of the concept of natural heritage in Catalonia and its establishment in the second half of the 20th century, through the protection processes of three natural areas: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici National Park (PNAESM, 1955), Garrotxa Volcanic Zone Natural Park (PNZVG, 1982) and Aiguamolls de l’Empordà Natural Park (PNAE, 1983). What is new in this research is the analysis and comparison of the three case studies from a historical point of view. At the intersection of Environmental History and History of Science, the dissertation analyses the processes of protection from a triple dimension: as environmental conflicts, from the perception of nature and landscape and its role in the making of a territorial identity, and through the main actors involved. The three parks, with very different features and histories, provide a wide diversity of elements, which enrich the narrative and comparability of this thesis.
The PNAESM is the only national park in Catalonia. In a place struck by the depopulation, where the remains of commons stands out as one of the most singular characteristics of the mountain areas, the limited use of natural resources by the local communities as part of the protection policy, added to the top-down decision-making model, caused local resistances and management problems in the protected space. The landscape of the park, characterised by a steep and abundant water morphology relief, has been highly valued aesthetically, but, since the beginning of the 20th century, it has also been considered an ideal place for hydroelectric exploitation.
The PNZVG was the first protected natural space by the recently restored Parliament of Catalonia, after a popular campaign for its preservation. Therefore this is an example of a bottom-up decision-making model. For seven years, the Commission for the Promotion and Protection of the Volcanic Zone at La Garrotxa fought to stop the industrial exploitation of lapillis of the Olot volcanoes, especially the Croscat. The preservation campaign, with the support of the media and various local groups, spread the natural values of the area, with special emphasis on the volcanic substratum, which was almost unknown by the local population. It also highlighted the rarity of vegetation, and its artistic and popular interest. In the process, members of the Commission became reputed scientists.
The PNAE was also the result of a seven-year struggle, in this case, against the project of urbanization that sought to build a residential marina in the wetlands of Empordà, a place that the local population perceived very negatively because of its association with malaria. The Group in Defence of the Empordà Wetlands, with the collaboration of the media, spread ecological values of the marsh areas, so that its members ended up being considered as expert scientists. They did not hesitate to occupy the lands where the works were to begin, to stop them.
Nature protection reflects values and cultural perceptions of a society. It is, therefore, a complex issue, with multiple facets that must be approached in an all-in way, in historical perspective, for the sake of making visible the often-latent environmental conflicts.
