Resumen de Catalanité et « immigration » espagnole dans le discours politique et intellectuel catalan du xxe siècle: genèse et évolution
El treball de recerca troba el seu origen en una constatació segon la qual el terme “immigrat” és present en el discurs polític i intel·lectual català des del principi del segle XX amb l’objectiu de designar els Espanyols vinguts a viure a Catalunya. La designació elegida pel discurs per a mostrar els migrants vinguts d’altres regions d’Espanya entra en contradicció amb la seva definició que implica un encreuament de frontera estatal. La distinció del lloc d’origen permet designar una altra: la de l’identitat. Es crea i es manté una diferència entre dos grups que viuen a un mateix territori i que comparteixen una mateixa nacionalitat espanyola, però que van néixer a o fora de Catalunya. Desenvolupant una imatge de l’“immigrat” i fent-la present fins al segle XXI, el discurs català insisteix en el fet segons el qual el flux de població prové d’un exterior. Expressar-se sobre aquest tema permet afirmar la seva pròpia visió de la societat catalana, entesa com multicultural, bicultural o com una única comunitat. El punt comú entre aquestes diferents maneres de concebre la catalanitat consisteix en l’afirmació de la coherència i de l’autonomia d’un grup receptor capaç d’acollir altres persones, malgrat els temors de alguns. Reflexionar sobre el fenomen migratori permet finalment al discurs afirmar la seva pròpia identitat i l’existència d’una nació catalana. La imatge d’un recent arribat es troba al centre de lluites simbòliques i apareix com un instrument que permet imposar una ideologia nacional o una manera de concebre la societat catalana en el discurs polític o universitari. Tanmateix, hi ha un desplaçament entre el primer i el segon, sinònim del passatge a la memòria històrica d’una representació que ha fet polèmica al llarg del segle XX.
Finalment, la recerca realitzada mostra la implicació de la “immigració” espanyola en la reflexió sobre la construcció identitària catalana. Primer, per la seva presència i el debat que provoca, obliga el sistema interdiscursiu a realitzar una sèrie de vincles per a imposar la definició de la seva pròpia identitat. Hi participa físicament per la seva visibilitat com a “immigració” durant esdeveniments importants en la construcció identitària, com va ser el cas durant la Diada del 1977. També va ésser visible i activa participant a la vida política catalana, com el mostra l’exemple de Francesc Candel. La participació del fenomen a la reflexió establida pel discurs polític i intel·lectual català també apareix a través de la contribució de les generacions nascudes a Catalunya. Al llarg de les anàlisis, vam notar que ja no eren considerades com “immigrades” ni com un problema sinó un enriquiment per a Catalunya. Per cert, la segona generació és activa en el treball de reconeixement de la “immigració”, especialment pels treballs científics a partir dels anys vuitanta. La observació dels noms dels universitaris que van participar a institucionalitzar la representació de l’“immigrat” ens afirmar-ho, informació que haurà de ser confirmada o infirmada per estudis complementaris.
