Preguntes no resoltes en l’asma al·lèrgica greu tractada amb omalizumab

• Autores: Xavier Pomares Amigó
• Directores de la Tesis: Christian Domingo Ribas (dir. tes.), R.M. Mirapeix (codir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2018
• Idioma: español
• Tribunal Calificador de la Tesis: Vicent Fonollosa Pla (presid.), Eusebi Chiner Vives (secret.), X. Aguilar Bargalló (voc.)
• Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Medicina por la Universidad Autónoma de Barcelona
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Medicina interna
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TESEO  TDX 
• Resumen

  • Fins fa dotze anys, el tractament de l'asma es feia d'acord amb el fenotip del malalt basat en la gravetat. Quan va aparèixer el primer anticòs monoclonal, l'omalizumab, es va introduir la idea de començar a tractar el grup de malalts més greus d'acord amb criteris que permetien fer un "tractament a mida". Més del 50% de malalts amb asma tenen un asma al·lèrgica, es a dir una malaltia mediada per immunoglobulines E (IgE). Semblava doncs lògic i raonable desenvolupar un anticòs que bloquegés les IgE. A partir d'aquí, varen començar a publicar-se un elevadíssim nombre d'estudis valorant l'eficàcia i efectivitat de l'omalizumab.

    Durant aquest anys però, les indicacions han variat relativament poc i tampoc hi han hagut aportacions rellevants sobre el moment de retirar el fàrmac. Es a partir d'aquestes limitacions que es planteja aquesta tesi. La fitxa tècnica d'omalizumab deia -i continua dient- que el fàrmac està indicat en malalts amb asma al·lèrgica greu causada per al·lèrgens perennes; s'exclouen però els al·lèrgics a al·lèrgens estacionals.

    El nostre primer treball compara dues cohorts de malalts amb asma al·lèrgica greu: una cohort sensibilitzada a al·lèrgens perennes i l'altre a al·lèrgens estacionals. La comparació del tractament amb omalizumab d'ambdós grups mostra que el comportament clínic i biològic es el mateix. La conclusió per tant es que els malalts amb asma crònica greu o molt greu sensibilitzats a al·lèrgens estacionals també s'han de tractar amb omalizumab.

    El segon estudi es un estudi de 8 anys de durada en el qual s'avalua per primera vegada un protocol de descens de dosi d'omalizumab. Fins l'actualitat, els pocs estudis fets de cara a establir una retirada de dosi del fàrmac consistien només en una retirada brusca després d'un mínim de cinc anys de tractament. El nostre protocol es doncs pioner i resol dos gran dubtes de la literatura: en primer lloc evidencia que hi ha un terç de malalts en qui es pot retirar i en d'altres (un 20% aproximadament) reduir la dosi d'omalizumab; d'altre banda estableix com fer-ho de manera segura, doncs en el nostre estudi no varem tenis cap exacerbació greu.

    Aquesta tesi doncs fa dues grans aportacions: per una banda, estableix una nova indicació del fàrmac i per altre estableix com procedir en aquells malalts estables després d'un temps mínim de tractament de dos anys de cara a la retirada del fàrmac.