Resumen de La gestió dels museus i el patrimoni en les polítiques culturals a Catalunya (1980-2018)
La tesi “La gestió dels museus i el patrimoni en les polítiques culturals a Catalunya (1980-2018)” pretén reflexionar sobre quins poden ser els instruments més eficients per a la gestió dels museus i del patrimoni cultural des de les administracions públiques a Catalunya. Uns instruments que, a més del sempre necessari finançament i les orientacions de les polítiques culturals, facilitin trobar fonts complementàries d’ingressos davant d’uns recursos públics progressivament minvants. La tesi parteix de l’anàlisi de la gestió de la museologia tradicional fins arribar al de les noves museologies, en què el patrimoni és considerat com un recurs més de consum en el temps d’oci. En aquest sentit, s’emfatitza el model ecomuseu, basat en la mostra de la pluralitat de formes de vida tradicionals lligades al territori, el qual enllaça avui amb les idees del desenvolupament local sostenible, de la cerca de la qualitat de vida associada a una demanda creixent de preservació del medi natural i a la vinculació amb la participació activa de la població, mitjançant l’empoderament.
Des d’aquesta perspectiva, la gestió dels museus i el patrimoni cultural passa actualment per centrar-se en els conceptes de col·lectivitat i territorialitat, ressaltant el valor de document històric que tenen les peces i col·leccions museístiques per interpretar el context actual. Passa, també, per crear relats que obrin les portes d’accés al coneixement en un espai de pensament crític, que amb les seves capacitats i saber poden contribuir a fer una societat més justa i lliure. Els museus han de treballar per ser espais d’experiències, d’entreteniment, d’educació i de debat; constituint-se en veritables observatoris, que permetin gestionar la crítica i formes de reflexió que ajudin a desenvolupar noves recerques sobre la interacció entre patrimoni i societat. La tesi aborda, igualment, la situació dels museus en el marc de les polítiques culturals durant els darrers decennis a Catalunya, així com el tractament legislatiu que se n’ha fet, tenint en compte les competències assignades a les diferents administracions.
Amb les aportacions obtingudes, a partir d’entrevistes en profunditat a experts i professionals de la museística i de la gestió del patrimoni cultural, amb les extretes de grups de debat, dels quals he format part, i amb els contactes informals mantinguts durant diverses jornades especialitzades a què he assistit, la tesi ha estat en disposició de presentar un seguit de conclusions. Per arribar-hi ha estat important el seguiment de bibliografia i documentació especialitzada, però també ha estat cabdal la meva experiència professional en la gestió museística.
Les conclusions, entre les quals únicament subratllo aquí la creixent importància que s’estableix en la relació entre la gestió dels museus i del patrimoni cultural amb el sector turístic i els reptes que això planteja, es vinculen, com no podia ser d’una altra manera, a les hipòtesis establertes. Dites conclusions volen aportar elements significatius al debat sobre la gestió, avui, dels museus i del patrimoni cultural. I volen propiciar línies d’acció possibles per afrontar els problemes amb els quals s’enfronta la gestió del patrimoni cultural, en general, i la gestió museística de forma particularitzada.
