El jardín japonés
- Autores: Josep Salvadó i Sansa
- Directores de la Tesis: Francisco Pedragosa Masgoret (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ( España ) en 1992
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Arnau Puig i Grau (presid.), Miquel Vidal Pla (secret.), Francisco Arola Coronas (voc.), Salvador Tarragó Cid (voc.), Estela Ocampo Siquier (voc.)
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
Fer aquesta sinopsi al cap de sis mesos d'entregat el document dóna l'oportunitat de veure'l amb un cert distanciament, sense estar-hi tan pregonament implicat.
Com fa palès el seu subtítol, és abans que res un desgranatge dels arguments formals que han constituït les eines conceptuals del jardí Japonès.
Aquests arguments s'han d'anar buscant però també surten. Anar buscant és conscient i que surtin inconscient. Es aquest procés més o menys inconscient de recerca que apareix més clar i millorable al cap d'un cert temps. De tota manera, l'enfocament crec que segueix essent interessant.
La idea inicial de plantejament de la tesi de partir d'un món mental per arribar a un món exclusivament físic, idea que resta plasmada en l'índex i en el poema introductori, es en realitat un procés reversible on les primeres formes del jardí són exclusivament geogràfiques i les darreres bàsicament conceptuals.
La geografia i la filosofia com a representants del món físic i del mental són els extrems del ventall d'eines conceptuals. Contemplats en absència de l'altre aporten la tècnica Shakkei i el jardí Zen. Un és la forma quasi sense fons i l'altre és el fons amb la mínima forma per a ésser representat.
El percentatge d'impregnació que les diverses formes del jardí Japonès tenen d'aquests aspectes bàsics, món físic i món mental, defineix una sèrie d'imatges entre la tècnica Shakkei i el jardí Zen. Shakkei seria 90% de Geografia i 10% de Filosofia. El jardí Zen seria 90% de Filosofia i 10% de Geògrafia. Entre Shakkei i Zen trobem la Geografia amb una funció (El jardí de passeig o el de contemplació), la Geografia amb una funció religiosa(el jardí paradisíac) i la funció formalitzada(el jardí de te).
L'home apareix en la fase intermitja d'aquest procés de definició de la forma del jardí. Es en el jardí paradisíac, quan la màgia del lloc (geomància) ha estat desenvolupada, que s'inclou la forma de l'home i la seva geometria.
La particularitat de l'home Japonès, la seva forma i la seva ment són en definitiva les arrels del jardí Japonès. El gust per la petita escala, l'absència de simetria axial, l'animisme de la naturalesa, la triangulació d'aquesta naturalesa i un jo panteista que valora les formes orgàniques formen part d'una cultura naturocèntrica, creada per aquest home i diferenciada de l'occidental, antropocèntrica. Les formes del jardí Japonès són hereves d'aquesta cultura.
