Les oracions adversatives

• Autores: Maria Josep Cuenca i Ordinyana
• Lectura: En la Universitat de València ( España ) en 1990
• Idioma: español
• Tribunal Calificador de la Tesis: Ángel López García (presid.), Manuel Pérez Saldanya (secret.), Amadeu Viana San Andrés (voc.), Jesús Tuson (voc.), Vicent Salvador i Liern (voc.)
• Materias:
  • Lingüística
    • Lingüística sincrónica
  • Ciencias de las artes y las letras
    • Teoría análisis y critica literarias
      • Análisis literario
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Dialnet Métricas: 1 Cita
• Resumen

  • Aquesta tesi doctoral és una proposta d'anàlisi de les oracions adversatives, és a dir, aquelles oracions on es manifesta una relació de contrast semàntic. El treball s'estructura en dues grans parts: la primera inclou un estat de la qüestió, on hi ha ressenyats els treballs que s'han centrat en els diferents aspectes de l'adversativitat i també aquells estudis que tenen relació amb el tema. Aquesta part consta de quatre capítols on se sintetitzen les aportacions fetes per la gramàtica tradicional, l'estructural, la generativa i la lingüística textual. La segona part co¬mença amb una definició inicial i provisional de l'adversativitat, que serà matisada i reformulada en les conclusions, una vegada analitzats cadascun dels aspectes de la qüestió. Entre la definició i les conclusions se situen tres capítols on tractem els aspectes sintàctics estructures, característiques de la construcció i dels elements connectors-, els aspectes semàntics -forma lògica de les construccions adversatives, significat i relacions lòqico-semàntiques entre els membres units- i els aspectes pragmàtics -funció interactiva i funció textual.

    Amb aquest estudi hem pretès d'analitzar l'adversativitat sota tots els aspectes possibles i, al mateix temps, donar suport a la teoria proposada per Rojo a Cláusulas y oraciones, segons la qual cal diferenciar tres tipus de composició oracional: la coordinació, la subordinació i la interordinació, tipus aquest últim que es defineix perquè incorpora, en mesura variable, característiques dels altres dos, tot i que presenta característiques distintives (binarietat, asimetria i interdependència).