Aquesta tesi té com objecte avançar en el coneixement quantitatiu, qualitatiu i territorial, present i futur, del problema de l'habitatge a Catalunya en l'heterogeni col·lectiu de la gent gran catalana entès com el format per les persones de 65 anys i més. El seu coneixement és indispensable per a plantejar polítiques; i a més, l'opció d'envellir en el seu entorn és, a priori, la millor solució, tant per a respectar la dignitat, la voluntat i la independència de la persona; com en termes econòmics si es comptabilitza la despesa pública associada als processos d'institucionalització.
El nucli del problema és la nefasta combinació de pobresa i parc antic i deficient que per motius històrics i socioeconòmics afecta a molts grans.
L'estesa precarietat econòmica en la vellesa catalana, i les limitacions de l'actual sistema de pensions són un obstacle usualment insalvable per a molts grans que no tenen les necessitats residencials cobertes.
Les manifestacions del problema bàsicament es poden estructurar en cinc grups: els problemes d'accessibilitat i mobilitat; els infrahabitatges; la inadaptació dels habitatges; els problemes vinculats al règim de lloguer; les dificultats econòmiques per al seu pagament; i les situacions d'aïllament per raó de les característiques de l'habitatge. Tanmateix, cal tenir present que aquestes tendeixen a manifestar-se simultàniament.
El problema afecta principalment les dones degut a la feminització de la vellesa i de la pobresa, i els més grans, ja que a mida que augmenta l'edat, les condicions residencials empitjoren, els recursos econòmics minvem i les limitacions físiques augmenten. Atès que aquests dos trets també ho són dels grans que viuen sols, el problema també es relaciona directament amb les llars unipersonals.
En valors absoluts els problemes de la gent gran es concentren a Barcelona i Àrea Metropolitana per una qüestió òbvia d'aglomeració de població. N
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados