Resumen de Canvi semàntic i gramaticalització dels verbs "metre" i "posar": un acostament segons la semàntica cognitiva diacrònica
INTRODUCCIÓ El verb “metre” era molt prolífic en català antic i abraçava bona part dels sentits actuals de “posar”. El segle XV va suposar un trencament en relació a la freqüència i als usos d’aquests dos verbs. En el present estudi analitzem, d’una banda, l’estructura semàntica dels verbs “metre” i “posar”, i, d’una altra, alguns dels processos de gramaticalització que han experimentat aquests verbs des d’una perspectiva diacrònica.
La Lingüística de Corpus ens proveeix els exemples necessaris. El verb “metre” ha experimentat en català un retrocés remarcable que començà en la primera meitat del segle XV. Alhora, un altre verb semànticament proper, “posar”, va augmentar els seus usos i significats. Fins llavors, “metre” havia assumit en català un ventall ampli de significats provinents del verb de moviment MĬTTĔRE, ‘enviar’, que ja en llatí tardà va esdevenir un verb locatiu. Aquest canvi es degué engegar arran un procés metonímic pel qual, entre tots els elements de l’esquema d’imatge del verb de desplaçament MĬTTĔRE, es va focalitzar en la DESTINACIÓ. Actualment la presència del verb “metre” es redueix a uns quants derivats en què encara es pot entreveure el significat originari (admetre, permetre, remetre, etc.), i a “uns pocs casos de frases fetes o locucions estereotipades en certs dialectes” (DCVB, s. v. metre). La lexicografia continua incloent “metre” com si es tractés d'un verb d'ús corrent, cosa no confirmada pels corpus, fins ben tard. Així, doncs, la substitució dels usos i significats de “posar” i “metre” dibuixen un canvi gradual que gairebé va suposar la desaparició de “metre” en els segles immediatament posteriors i “posar” (< ll. PAUSARE, ‘aturar’) es va convertir en el verb prototípic per a expressar significats i nocions que fins aleshores s’havien expressat amb “metre”. La intensitat d’aquest procés sobta encara més si es té en compte que els paral·lels de “metre” eren i són ben vius en la majoria de les llengües romàniques.
DESENVOLUPAMENT TEÒRIC En la present investigación s’han fet servir la Teoria de la Inferència Invitada (Truagott i Dasher 2002; Traugott i König 1991; Traugott 2010) i els conceptes de subjectivació i intersubjectivació —parem una especial atenció a les definicions de Traugott (2010), Nuyts (2001; 2005) i Narrog (2012; 2014), 2) el concepte de gramaticalització (Bybee 2003; Bybee,. Perkins i Pagliuca 1994; Traugott i Trousdale 2010; Garachana 2015) i auxiliarització (Heine 1993; Langacker 1995; Soares da Silva 1999), 3) conceptes de la Gramàtica de Construccions, com ara construcció (Traugotti i Trousdale 2013), freqüència, composicionalitat, productivitat i esquematicitat (Goldberg 1995; 2003; 2006), 4) la modalitat de l’acció i les situacions denotades (Vendler 1957; Pérez Saldanya 2002) i 5) les funcions semàntiques (Bel 2002) que apareixen en els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar i en la resta de significats, en què aquests mateixos elements es projecten metafòricament o metonímica.
CONCLUSIÓ Un acostament diacrònic als verbs “metre” i “posar” ens ha permès de comprovar l’extensió de l’estructura semàntica d’ambdós verbs. Així mateix, s’han explicat els processos de gramaticalització, amb especial atenció a la gènesi de les perífrasis incoatives, que s’han presentat com a resultat de la noció de canvi d’estat.
