L'Espai teatral dels anys seixanta. Revolució i ritual en el Living Theatre, Peter Brook i Jerzy Grotowski
- Autores: Maria Ines Coutinho de Seabra Castel Branco
- Directores de la Tesis: Antoni Ramón Graells (dir. tes.), Amador Vega Esquerra (codir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ( España ) en 2007
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: José Antonio Sánchez Martinez (presid.), Marta Llorente Díaz (secret.), Mercè Saumell (voc.), Monique Banu-Borie (voc.), Javier Melloni Ribas (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
Als anys seixanta sorgeix un teatre profundament transgressor, que abandona els edificis convencionals a la recerca de llocs buits, pobres, flexibles. Rere aquesta actitud hi ha una crítica a la societat del moment, considerada elitista, alienadora i passiva. Gran part dels arguments que caracteritzaven el teatre fins aleshores perden la seva validesa. El concepte d'espectacle és substituït pel de ritual; el d'espectador, pel de participant; el d'entreteniment, pel de compromís. El teatre s'immisceix en l'agitada vida política, social i espiritual d'una dècada revolucionària. Finalment, i amb mig segle de retard en relació amb les altres arts, el teatre agafa el relleu de les avantguardes teatrals i entra en la modernitat.
L'estudi del recorregut artístic de Peter Brook, Jerzy Grotowski -fundador del Teatre Laboratori- i la parella Julian Beck i Judith Malina -fundadors del Living Theatre- ens permet analitzar l'intrincat context dels seixanta en països com França, Anglaterra, Itàlia o Polònia. Es tracta de directors revolucionaris i alhora interessats pel sagrat, creadors d'un teatre ritual que sacseja els espectadors i els demana una implicació autèntica.
A la introducció de la tesi ens preguntem per la permanència del sagrat en el teatre dels seixanta. Resseguint la biografia dels nostres directors, hi descobrim un profund coneixement de les tradicions religioses i una voluntat d'adaptar els seus principis i les seves tècniques psicofísiques al teatre. El teatre es mostra així com un receptacle laic de rituals que pertanyien a les religions. En el desig de regenerar-lo, la gent del teatre reclama una litúrgia col·lectiva capaç d'apropar actors i espectadors en un acte total. Volent unir l'art i la vida, directors i actors s'aïllen en petites comunitats per experimentar unes relacions humanes vertaderes i inventar nous processos de creació.
La primera part de la tesi, més panoràmica, situa el teatre dins els corrents de pensament i el
