Resumen de Applying species distribution models in conservation biology = Aplicacions dels models de distribució d'espècies en biologia de la conservació
Aquest treball es situa en la cruïlla on conflueixen els problemes de conservació, derivats de la pèrdua de biodiversitat i la crisi ambiental, amb els problemes d’implementació de solucions efectives, relacionats amb les dificultats d’aplicar els resultats de la recerca en la pràctica de la conservació, tot plegat emmarcat dins un context més general de crisi econòmica i social que es tradueix en una reducció progressiva dels recursos destinats a la conservació de la biodiversitat. L’objectiu general de la tesi es aprofundir en la utilització de SDM (models de distribució d’espècies) per millorar els processos de decisió en conservació de la biodiversitat. Amb l’ambició de bastir ponts entre la recerca ecològica i la conservació sobre el terreny, la tesi es planteja anar una mica més enllà dels exercicis teòrics i apropar-se a contextos reals de presa de decisions per fer contribucions més efectives a la conservació de les espècies. Pel que fa als aspectes metodològics, la tesi posa l’accent en la importància de les fonts d’informació sobre distribució d’espècies, atès que es un aspecte clau de la qualitat dels resultats dels SDM i alhora un dels apartats més controvertits en els pressupostos públics destinats a la conservació. Per donar resposta a aquests objectius, la tesi consta de sis capítols estructurats en tres blocs temàtics. En el primer bloc es desenvolupen exemples d’aplicació de SDM en diferents contextos de conservació (Capítols I, II, III, IV i V). De forma complementària, el segon bloc explora com potenciar els resultats derivats dels SDM per informar la pràctica real de la conservació (Capítol IV i V). Finalment, el tercer bloc examina la incertesa de diferents fonts de dades biològiques per desenvolupar SDM, tenint en comte diferents àmbits d’aplicació (Capítol VI). Al llarg dels diferents capítols s’ha posat de manifest que els SDM son eines clau en la millora de les decisions de problemes de conservació diversos, i amb implicacions en quasi totes les etapes dels processos de decisió, i especialment en la quantificació de la incertesa relacionada amb cadascuna de les etapes. També s’ha posat de relleu que l’aplicació efectiva de SDM en processos de decisió passa per ajustar els objectius dels SDM a les preguntes plantejades en el context particular del problema de conservació, i també per promoure la utilització dels resultats obtinguts amb SDM a traves d’una comunicació activa i de productes espacials clars, útils, accessibles i ben ajustats al problema de conservació. Aquestes dues condicions son igualment vàlides per la transferència efectiva d’altres desenvolupaments científics per la millora de la pràctica de la conservació de la biodivesitat
