L'Omphalos i la dinàmica de l'espai a la Grècia Arcaica

• Autores: Glòria Cot Reig
• Directores de la Tesis: Pedro Azara Nicolás (dir. tes.), Jesús Carruesco García (dir. tes.), Fernando Hernández (tut. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2017
• Idioma: español
• Tribunal Calificador de la Tesis: Lino Cabezas Gelabert (presid.), Ricard Huerta (secret.), Montserrat Reig Calpe (voc.)
• Programa de doctorado: Programa Oficial de Doctorado en Artes y Educación
• Calificación: Sobresaliente Cum Laude
• Materias:
  • Antropología
    • Antropología cultural
      • Simbolismo
  • Historia
    • Ciencias auxiliares de la historia
      • Arqueología
      • Iconografía
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • L’omphalos designa, a la Grècia Antiga, el doble concepte de cordó umbilical i melic. Present a la mitologia grega i associat al santuari de Delfos, transporta una densa càrrega significativa que pren la forma del primer sòlid sorgit de les aigües originals, la pedra primigènia vomitada per Cronos i que Zeus col·loca en el santuari oracular de la Fòcida. Espai de comunicació entre els déus i els homes, l’omphalos com a axis mundi estructura el món conegut i el vertebra vers altres realitats, el supramón i l’inframón. És sobre l’abisme que habiten les forces primitives –confinades per les divinitats olímpiques garants de l'ordre– que la seva funció esdevé la de segellar l’espai caòtic, de potencialitat i efervescència creativa, que cal contenir però no anul·lar, ja que d’ell en sorgeix la força oracular.

    Vinculat a l’espai com a centre de la roda del torn, de les peces ceràmiques, de les phiales i els escuts, manté una càrrega simbòlica rastrejable doblement a través de la descripció homèrica de l’escut d’Aquil·leu i de la iconografia. Així doncs, l'exploració de la ceràmica antiga, que hem concretat en l'estudi del període arcaic grec, ens ha mostrat com la forma es crea a partir de l'experiència i com la metàfora és una estructura omnipresent que impregna i tamisa la percepció que tenim del món. La nostra proposta rau a valorar les aportacions tecnològiques, sens dubte rellevants respecte a l'adquisició de poder, com a metàfores constructores de coneixement. L'omphalos és sobretot un concepte d'espai vinculat a un temps original que és el de la gènesi i pensem que aquest constructe es relaciona amb la tecnologia de la roda de terrissaire, com a Gran Metàfora, llegat de les cultures del Pròxim Orient.

    L’omphalos, malgrat les accepcions de cordó i melic esmentades, s'allunya de la idea primària suggerida per Jennifer Graves* de ser la pervivència de cultes anteriors lligats a deesses-mare, per tal de mostrar construccions culturals que remeten a la centralitat i a l’origen, en relació a déus atmosfèrics (Zeus) i solars (Apol·ló). Desvetlla la voluntat de comprensió del món visible i invisible, com un tot. Un ordre espacial, en moviment, i indestriable del temps. L'omphalos es vincula a l'energia creadora i als déus atmosfèrics com a "motor immòbil" indiferenciable de la capacitat resolutiva del femení, el fet fèrtil. Aquesta dualitat dialògica és el centre de la roda en relació a aquesta; el punt zero on se centra la massa de fang i el plat que permet el desenvolupament de la forma.

    *Autora de l’estudi monogràfic més recent sobre l’omphalos