Avaluació de la qualitat analítica de diferents biomarcadors d'estrès oxidatiu i inflamació en una població sana
- Autores: Vanessa Sanchez Martos
- Directores de la Tesis: Marta Romeu Ferran (dir. tes.), Montserrat Giralt Batista (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Rovira i Virgili ( España ) en 2017
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Ramon M. Nogúes (presid.), Ignacio Vega Naredo (secret.), Malen Massot Cladera (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: hdl.handle.net TDX
- Resumen
Els biomarcadors són paràmetres biològics mesurables i quantificables, indicadors d’estat de salut i relacionats amb processos fisiopatològics.
Un biomarcador ha de ser metodològicament vàlid respecte al seu propòsit d’ús. Quan parlem de biomarcador no sols fem referència a la molècula en sí, sino que cal tenir en compte la metodologia emprada per la seva quantificació. Una de les característiques analítiques que un biomarcador ha de complir és que presenti repetibilitat i reproductibilitat. La repetibilitat i la reproductibilitat són dos paràmetres indicadors de qualitat analítica, els quals es representen mitjançant la desviació estàndard i els coeficients de variació dels biomarcadors en unes condicions determinades. En el cas de la repetibilitat, que pot ser interindividual o intraindividual, es mesura la precisió en les mateixes condicions d’anàlisi (mateix operador, mateixos instruments), mentre que la reproductibilitat mesura la repetibilitat en condicions diferents (compara dos laboratoris: mateix mètode, diferents equips, diferent personal). No obstant, existeixen altres mesures qualitatives per determinar el nivell de precisió que un laboratori arriba a tenir, com és el cas del coeficient de variabilitat relatiu o bé els graus de qualitat analítica a partir de la imprecisió, l’error estàndard i l’error total analític.
El dany oxidatiu és el dany biomolecular causat per l’atac de radicals lliures i altres espècies reactives de l’oxigen sobre els constituents dels organismes vius, causant envelliment, malalties degeneratives, càncer, malalties renals o malalties cardiovasculars. Els organismes vius necessiten les espècies reactives de l’oxigen per diferents processos fisiològics com la senyalització cel·lular o la mort programada de les cèl·lules. Per tant, l’organisme requereix d’un sistema de defensa antioxidant que s’encarregui de mantenir l’estat oxidant-prooxidant en equilibri i previngui del dany oxidatiu. El sistema de defensa antioxidant està format pels enzims antioxidants, com la superòxid dismutasa, la catalasa, la glutatió peroxidasa i altres molècules denominades no enzimàtiques, com el sistema glutatió, la transferrina, la vitamina E, l’àcid ascòrbic, entre altres. Donat que el dany oxidatiu pot esdevenir tant per la sobreproducció d’espècies reactives de l’oxigen com per la davallada dels sistemes de defensa antioxidants, existeixen multitud de biomarcadors aptes per la seva mesura. Aquests es poden mesurar de forma directa, mesurant la producció d’espècies reactives de l’oxigen i de forma indirecta, a partir dels productes d’oxidació o dels sistemes de defensa antioxidants.
La inflamació és la resposta del sistema immune per reparar teixits vascularitzats malmesos. Aquesta pot ser aguda o crònica. La cronificació de la inflamació contribueix a l’aparició de l’artritis, l’arteriosclerosi, el càncer, la demència o la diabetis, entre altres.
En la inflamació es veuen involucrats multitud de mediadors químics, vies de senyalització i tipus cel·lulars que causen canvis estructurals i funcionals. Aquests canvis funcionals poden ser la disfunció endotelial, la migració de molècules d’adhesió vascular o l’activació de l’activitat antitrombòtica. D’igual manera que passa amb el dany oxidatiu, la multitud de processos que participen en la inflamació, fa que no hi hagi un únic biomarcador per poder determinar-la.
Tenint en compte això, creiem que el coneixement del coeficient de variabilitat relatiu, l’error sistemàtic i l’error total analític de diferents biomarcadors relacionats amb l’estrès oxidatiu, la inflamació i el perfil fèrric, ens aportarà més informació de qualitat analítica que la desviació estàndard i el coeficient de variabilitat.
Per a comprovar-ho, vam mesurar diferents biomarcadors relacionats amb l’estrès oxidatiu (la catalasa, la superòxid dismutasa, la glutatió peroxidasa, el sistema glutatió, la vitamina C, les espècies reactives a l’àcid tiobarbitúric, el 8-isoprostà, la LDL oxidada, la carbonilació de proteïnes, la 8-hidrixi-2-deoxiguanosina, la capacitat antioxidant del plasma i el poder reductor del ferro), la inflamació (el perfil lipídic, les apolipoproteïnes A 1 i B, la proteïna-C-reactiva, la interleucina-6, la e-selectina, les molècules d’adhesió vascular ICAM-1 i VCAM-1 i el PAI-1) i el perfil fèrric (el ferro sèric, la transferrina i la ferritina), en una població sana. A més a més, es va mesurar el perfil lipídic metabolòmica per mitjà de la ressonància magnètica nuclear de protó. De tots aquests biomarcadors es va determinar els intervals de confiança, la distribució de les dades, la desviació estàndard, el coeficient de variabilitat intraindividual i l’interindividual. El grau de qualitat es va establir a partir del coeficient de variabilitat relatiu, la imprecisió, l’error sistemàtic, l’error analític i l’error total analític.
Com a principals conclusions es pot afirmar que dels biomarcadors relacionats amb l’estrès oxidatiu que presenten millor precisió són la catalasa, el glutatió reduït eritrocitari, les espècies reactives a l’àcid tiobarbitúric i la el poder antioxidant del ferro. Dels biomarcadors relacionats amb la inflamació, el colesterol total, la apolipoproteïna A1, la apolipoproteïna B les molècules d’adhesió vascular ICAM-1 i VCAM-1, són els que presenten una millor precisió, mentre que la transferrina és el biomarcador del perfil fèrric que presenta una millor precisió.
El càlcul del coeficient de variabilitat relatiu a partir de la variabilitat intraindividual e interindividual, l’error sistemàtic i l’error total analític són millors indicadors de qualitat analítica que no la desviació estàndard i la imprecisió. Mentre que el coeficient de variabilitat relatiu és un bon indicador de qualitat analítica per un laboratori de recerca, l’establiment del grau de qualitat en funció de de la imprecisió, l’error sistemàtic i l’error total analític és un sistema de control excessiu, com a conseqüència del baix nivell d’automatització al nostre laboratori.
