La dilatació aòrtica i la ruptura són els principals determinants de la supervivència en la síndrome de Marfan (SM). Estudis previs han demostrat la utilitat de la ressonància magnètica (RM) en l'avaluació de la distensibilitat aòrtica.
Aquest treball té com a objectiu avaluar la biomecànica aòrtica per ressonància magnètica en una cohort de pacients amb SM sense malaltia aòrtica avançada. També pretén determinar si l'ecocardiografia i l'estudi de la distensibilitat carotídia poden ser útils per a l'estudi de la biomecànica aòrtica.
Mètodes: S'han estudiat vuitanta pacients consecutius amb SM, amb un diàmetre d'arrel aòrtica <47mm i s'han comparat amb 36 controls aparellats per edat i sexe. S'ha realitzat una ressonància magnètica en què s'ha mesurat la distensibilitat a nivell de l'aorta ascendent, descendent i abdominal i la velocitat de l'ona de pols (VOP) en l'arc aòrtic, en el tram des de l'aorta descendent a l'abdominal i de l'ascendent a l'abdominal. Per a aquestes mesures es va usar el programari validat (ARTFUN, INSERM U678). En un subgrup de malalts, es va realitzar ecocardiografia transtoràcica i ecografia carotídia per a valorar paràmetres biomecànics. Els pacients amb SM es van classificar en dos grups depenent de la presència o absència de dilatació de l'arrel aòrtica..
Resultats: El pacients amb SM (27 homes, amb una mitjana d'edat: 32,0 ± 10.5anys) han mostrat una distensibilitat de l'aorta disminuída a tots els nivells aòrtics i una VOP major en comparació amb els controls. Els pacients amb SM i arrel aòrtica no dilatada han mostrat també una alteració de la distensibilitat. La ressonància magnètica és una tècnica reproduïble per a la mesura de les dimensions aòrtiques i els paràmetres de biomecànica aòrtica. La determinació de la velocitat de l'ona de pols presenta una variabilitat intra i interobservador menor que la determinació de la biomecànica local (distensibilitat i deformació lineal). L'ecocardiografia transtoràcica presenta una variabilitat molt alta per a l'estudi de la biomecànica aòrtica que la invalida com a tècnica per a aquest propòsit. L'ecografia carotídia amb delineació automàtica de la paret arterial presenta una variabilitat en la mesura acceptable. Tot i això, els paràmetres de biomecànica carotídia determinats amb aquesta tècnica presenten una correlació lineal no intensa amb els paràmetres de biomecànica local aòrtica determinats amb RM Conclusions: El nostre estudi demostra que la ressonància magnètica és una tècnica reproduïble per a l'estudi de la biomecànica aòrtica i que la distensibilitat i velocitat de l'ona de pols avaluada per ressonància magnètica està afectada a tots els segments d'aorta dels pacients amb síndrome de Marfan, amb o sense malaltia aòrtica avançada.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados