Leopoldo Magenti Chelvi (1894-1969). Retrospectiva musical d'un home polifacètic
- Autores: Manuel Olmos Gil
- Directores de la Tesis: Anna Cazurra i Basté (dir. tes.)
- Lectura: En la Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir ( España ) en 2012
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Román de la Calle (presid.), Alvaro Romero Moreno (secret.), Joaquim Icart (voc.), Antoni Pizà Prohens (voc.), Ricardo Jesus Roca Padilla (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TESEO
- Resumen
La present tesi doctoral té com a objectiu principal la recuperació i l¿estudi de la figura de Leopoldo Magenti Chelvi, en la seua biografia, la seua labor com a crític musical, la seua tasca docent, l¿anàlisi de la seua música i la seua repercussió a la música valenciana i espanyola.
Magenti ha de ser considerat com a exemple de músic polifacètic de la Espanya de mitjans del segle XX. Encara que va nàixer al crepuscle del segle XIX, tant la seua formació acadèmica com el seu desenvolupament artístic es donen entre 1916 fins 1969. Dins d¿aquestos 53 anys trobem l¿aportació, passant per diverses fases, de Leopoldo Magenti a la música espanyola.
En primer lloc hem ubicat a Magenti al seu temps, elaborant un anàlisi del context històric ¿ musical que va viure a l¿Espanya de principis del segle XX, principalment a València. També hem realitzat una aproximació biogràfica, on s¿han combinat esdeveniments personals, professionals i soci ¿ culturals que l¿envoltaren durant els 74 anys que va viure on també hem recuperat i analitzat a Leopoldo Magenti en la seua vessant de professor de piano, tant en el Conservatori de Música de València com de forma particular i ens hem fet ressò de valoracions del seus alumnes i contemporanis.
Inicialment Magenti va ser una de les grans promeses de les tecles espanyoles, a un nivell semblant a José Iturbi o Leopoldo Querol, i el fet, no sols d¿haver aconseguit els guardons acadèmics més importants al Conservatori de València, sinó haver continuat la seua trajectòria pianística arreu d¿Espanya, Europa i Amèrica del Sud, junt a músics com Gaspar Cassadó o Francisco Costa i cantants com Genevieve Vix o Colette Chambry i coneixent les millors escenaris com la Residencia de Estudiantes, el Círculo de Bellas Artes de Madrid i sales com la del Ritz així ho demostren. És cert que camí que com a pianista havia començat brillantment Magenti no va durar molt de temps. Als anys 1919 ¿ 1920 una greu lesió a la mà dreta va truncar aquesta projecció. Leopoldo Magenti va haver de buscar altres vies per potenciar el seu talent musical de manera professional. Magenti va decidir reorientar la seua vessant artística primer cap a la crítica musical i després cap a la composició. Entre els anys 1923 fins 1936 trobem un Leopoldo Magenti que torna a assaborir l¿èxit als escenaris, un èxit que ja havia gaudit a la seua curta etapa de pianista. Magenti es converteix en compositor de música lírica. Les seues obres s¿interpreten per Espanya i Amèrica del Sud. Aconsegueix reconeixements notables amb sarsueles com El Ruiseñor de la Huerta, La Barbiana i La Labradora. Es trasllada a viure a Madrid on treballa amb els màxims representants del llibretistes espanyols: Romero, Fernàndez ¿ Shaw, Ramos Martín, etc. És un dels compositors més sol¿licitats. Però torna a haver una forta aturada en la seua progressió per un succés aliè a ell: La Guerra Civil. Després, Magenti ha de tornar a buscar altres camins dins la professió de músic. Fins tres vegades ha de orientar el seu desenvolupament artístic i professional. Torna a viure a València i comença la seua etapa com a professor catedràtic de piano del Conservatori de València, però sense abandonar la composició. En experimentar amb altres gèneres lírics diferents a la sarsuela, torna a encertar l¿any 1946 amb la revista musical La Cotorra del Mercat, obra que es representa més de 1500 vegades per teatres de València, Barcelona i pobles dels voltants. En quant al gènere simfònic, la suite Estampas Mediterráneas es converteix en tot un referent de la música magentina, obra que en la seua versió per a banda ha continuat programant-se i interpretant-se fins l¿actualitat.
A continuació, a la investigació ens hem centrat en el que va ser la crítica musical a la premsa valenciana de principis del segle XX, analitzant els diaris de l¿època, la incidència d¿aquestos a la societat, la seua evolució i la dels principals crítics musicals. Hem recuperat la labor de Magenti com a cronista musical a La Voz Valenciana i hem fet un comentari crític de la mateixa.
Com a crític musical, el treball de Leopoldo Magenti ens serveix per a una doble funció: d¿un costat ha fet de cronista de la música a València durant els anys 1923 fins 1931, on reflexa els esdeveniments musicals que es produïen a la ciutat, sobre tot a la Societat Filharmònica i al conegut Certamen de Bandes Civil Ciutat de València. Per altre costat, Magenti ens mostra ja no la seua qualificada opinió sobre el desenvolupament d¿aquests actes musicals, sinó principalment demostra el seu coneixement de les tendències musicals del moment, els repertoris més interpretats, la qualitat dels intèrprets i fins i tot la capacitat (alta o baixa) del públic assistent a les representacions a l¿hora de recompensar justa o injustament allò que s¿ha ofert des de l¿escenari.
En el següent capítol tractem la música composada per Magenti. S¿ha elaborat un catàleg exhaustiu de totes les seues obres líriques, per a banda, piano, cançó lleugera, himnes i banda sonora, i hem procedit a fer una anàlisi crítica de cadascun dels gèneres que va treballar, sense deixar de banda la incidència que tingueren les seues peces en el moment de l¿estrena i al llarg de la història. Com a compositor, a Leopoldo Magenti el podem enquadrar dins dels músics post romàntics, una música neoclàssica (amb algunes pinzellades impressionistes com en Estampas Mediterráneas) en el sentit de fer ús de llenguatges o solucions compositives del passat però amb una visió actualitzada dins dels estàndards més acceptats pel gran públic de la seua època, encara que no és indiferent als nous estils provinents principalment de Nord Amèrica. La experiència viscuda al teatre líric, amb les seues composicions com revistes i sarsueles, fan a que les obres simfòniques brolle una facilitat temàtica que s¿arrela molt als passatges cantats. Moltes obres instrumentals podrien ser cantades. A més, la composició senzilla de moltes de les seues obres, fa que poguessin adquirir ràpidament la popularitat i que avui encara, contemporanis de Magenti recorden i taral¿legen algunes melodies. Açò es dóna per un gran predomini de la melodia, que destaca fermament a les obres, quedant l¿harmonia com el suport imprescindible. La versatilitat és una de les característiques pròpies més destacades de l¿estil compositiu del mestre Magenti. El món del teatre líric, les revistes musicals, i el estar obert a les tendències de la moda, el fan un compositor que escolta i viu els moments musicals de les diferents etapes i les plasma a la seua obra, sense més preocupació que el gaudir personalment i el fer gaudir a l¿oient. De vegades, s¿ha volgut encasellar a Leopoldo Magenti en el grup de ¿músics valencians¿, expressió aquesta amb un tarannà pejoratiu, per emmarcar la seua música dins de les tendències folkloristes del moment. Aquesta afirmació no sols és inexacta, sinó que més be és injusta. Si bé és cert que hi ha certes obres del seu repertori que beuen de la tradició valenciana, no són sinó sols una part significativa de la seua creació. D¿aquesta tendència trobem El Ruiseñor de la Huerta, La Labradora, la Banda Sonora La Última Falla, certs números de La Cotorra del Mercat i la inspiració per a Estampas Mediterráneas. Però no sols aquesta es l¿obra del nostre compositor. Hi ha obres com La Barbiana, la música de la qual es purament estil madrileny, propi de les sarsueles més reconegudes. D¿altres, com la revista Mi padre, tu padre, su padre, o la suite Evocaciones no tenen cap element folklòric. Però no sols és compositor de sarsuela. Al catàleg de les seues obres vegem que, si be no és un compositor amb una obra molt extensa, utilitza diversos gèneres i d¿estils, de tal manera que igual trobem una cançó lleugera amb temes pelegrins com Mallorca Bella, que trobem l¿Himne de la Coronació de la Mare de Déu del Puig o el solemne Himne al Primer Marqués del Túria.
Seguint la tasca investigadora, al sisé capítol la tesi abordarem la repercussió històrica del mestre Magenti al llarg de la seua vida i l¿empremta del seu treball fins la actualitat.
És Leopoldo Magenti un músic emprenedor, que no es rendeix davant les dificultats. Un home que davant els obstacles de la seva vida personal i del context històric que li va tocar viure i que l¿impedien desenvolupar dins una situació còmoda, en lloc d¿abandonar, va tenir la capacitat de trobar altres vies o alternatives dins la professió musical que li permetien tornar a reinventar ¿se i reubicar-se al món de la música. Un professional polifacètic que va abastar ben be totes les formes d¿interactuar amb la música: pianista (solista i acompanyant), crític musical, compositor, professor i director d¿orquestra.
Esperem que aquesta tesi doctoral servisca per a donar a conèixer i difondre l¿obra del mestre Leopoldo Magenti i així contribuir a les línies d¿investigació, com aquelles al voltant de la sarsuela a la València del segle XX, música i músics del Conservatori de València, o l¿escola musical valenciana de mitjans del segle XX entre altres, que pretenen donar llum a la immensa riquesa cultural no coneguda que forma part de la història de la música espanyola.
