La recepció d'Aristòtil en la medicina d'Arnau de vilanova (c. 1240-1311). Estudi de les citacions i anàlisi dels continguts
- Autores: Sergi Grau Torras
- Directores de la Tesis: Jaume Mensa i Valls (dir. tes.), Michael Rogers McVaugh (codir. tes.), Sebastià Giralt Soler (codir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2015
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Jon Arrizabalaga Valbuena (presid.), Alexander Fidora Riera (secret.), Fernando Salmón Muñiz (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Resumen
En aquest estudi ens proposem analitzar la recepció d¿Aristòtil en les obres mèdiques autèntiques d¿Arnau de Vilanova (c. 1240-1311), un dels metges més importants i de més prestigi de l¿edat mitjana llatina. Arnau de Vilanova ha llegat una extensa obra mèdica que va contribuir a definir la medicina com a ciència en el sentit escolàstic del terme. Els seus escrits aborden els diversos gèneres de la literatura mèdica de l'època i inclouen un gran ventall de referències als autors clàssics, i entre ells, Aristòtil.
De les vint-i-vuit obres mèdiques autèntiques d¿Arnau de Vilanova que hem analitzat, n¿hi ha un total de dotze en què constatem referències a la figura o l¿obra d¿Aristòtil, algunes de les quals amb un volum important de mencions. Les obres de medicina teòrica inclouen un nombre major de referències, ja que integren la filosofia natural aristotèlica per desenvolupar diversos aspectes de la teoria mèdica. A través d'aquests exemples queda palès que Arnau de Vilanova coneix gairebé la totalitat de l¿obra d¿Aristòtil que havia estat traduïda al llatí durant l¿edat mitjana i que formava part dels estudis d¿arts i de filosofia, tant la vessant de la filosofia natural com la de la lògica. A més, en l'inventari post-mortem dels seus béns emès pels marmessors consta que Arnau tenia en possessió l'Ètica i la Metafísica d'Aristòtil. Aquests dos llibres foren utilitzats en diverses ocasions fins al punt que algunes de les seves consideracions estaven plenament interioritzades per Arnau. Això va contribuir que Arnau estipulés la naturalesa de la disciplina mèdica i de la seva tasca com a coneixement, és a dir, com una scientia aristotèlica que derivava dels principis de les causes universals als efectes específics, i aquesta concepció havia de prevaler, alhora, amb la que entenia la medicina com una tècnica, on la pràctica tenia un pes important en la producció de coneixement.
Arnau de Vilanova està més interessat en la idea que no pas en la citació literal del text d¿Aristòtil, com fan altres metges de la seva època. Aquesta metodologia encaixa amb la mentalitat d¿Arnau, que no està interessat en la literalitat d¿Aristòtil sinó que l¿utilitza, més aviat, per a il·lustrar el que vol exposar, i per això en pren només el que necessita; no és casualitat, doncs, que les obres que contenen una nombre major de citacions d¿Aristòtil estiguin concentrades en la seva etapa com a professor de medicina, sobretot perquè va ser durant aquest període quan va desenvolupar a fons moltes de les qüestions mèdiques vinculades a l¿àmbit de la filosofia natural. En definitiva, Arnau utilitza a Aristòtil com una autoritat en totes les seves obres, fins al punt que intenta conjugar la seva filosofia natural amb la medicina alhora que estableix les competències de cada un d¿aquestes dues disciplines.
