Estudi de la funció anorrectal després de la realització de la cirurgia endoscòpica transanal

• Autores: Judit Hermoso Bosch
• Directores de la Tesis: Laura Mora López (dir. tes.), Xavier Rius Cornado (dir. tes.), Xavier Serra Aracil (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2012
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Jaume Fernández Llamazares Rodriguez (presid.), Rafael Campo Fernández de los Ríos (secret.), Sebastiano Biondo Agio (voc.)
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Cirugía
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  DDD 
• Resumen

  • INTRODUCCIÓ: La cirurgia endoscòpica transanal és una tècnica quirúrgica descrita per Buess als anys 80. Posteriorment ha estat àmpliament difosa per molts centres arreu del món. Permet tractar lesions fins a 20cm del marge anal, benignes i alguns casos seleccionants de malignes. Per aconseguir resultats oncològics acceptables es poden tractar neoplàsies de recte en estadi T1N0 diagnosticats en el preoperatori mitjançant TAC abdomen, RMN pèlvica i ECO endorrectal. Aquesta tècnica quirúrgica precisa d’un utillatge específic, un rectoscop de 4cm de diàmetre, existeixen 2 longituts del mateix depenent de la distància del marge anal que es localitza la lesió, s’ha de mantenir col·locat durant tot el temps quirúrgic. La dilatació anal que provoca aquest fet ens ha fet plantejar que es podria desenvolupar incontinència anal secundària a la técnica. En la literatura hi ha varis estudis on es demostra que existeix lesió de l’esfínter anal provocada per la dilatació anal en diferents tècniques quirúrgiques proctològiques que pot condicionar cert grau d’incontinència en els pacients. Pel què fa a la cirurgia endoscòpica transanal són pocs els estudis que fan referència a la funció de l’esfínter anal després d’aquesta cirurgia. La incontinència és molt difícil de diagnosticar. No hi ha cap prova complementària ni test amb la suficient especificitat ni sensibilitat per poder ser considerat gold-standard. S’han utilitzat diferents exploracions, com ara: ECO endoanal, manometria anal, defecografia, etc. i varis tests d’incontinència clínica: Wexner, Pescatori, Mayo, etc. En el nostre estudi basant-nos en la literatura existent, hem utilitzat la manometria com a prova complementària objectiva i el test de Wexner com test d’incontinència clínica. MATERIAL I MÈTODE: El nostre treball estudia a 201 pacients sotmesos a cirurgia endoscòpica transanal entre desembre 2004 - Maig 2009. Se’ls practica en el preoperatori analítica de sang amb marcadors tumorals, radiologia simple de tòrax, electrocardiograma, TAC d’abdomen, RMN pèlvia, ECO endoanal i endorectal, FCS complerta amb biòpsia i valoració anestèsica. A més, se’ls realitza manometria anorrectal i contesten el test de Wexner. La manometria i els test de Wexner es repeteix al mes i als 4 mesos de la intervenció quirúrgica. RESULTATS: Hem observat que pacients sotmesos a cirurgia endoscòpica transanal pateixen una disminució de la pressió basal (PB) i de la pressió de contracció voluntària (PCV) que als 4 mesos tendeixen a la normalització encara que es mantenen disminucions estadísticament significatives. Aquesta disminució no es tradueix en una incontinència clínica en el test de Wexner. S’ha estratificat la mostra per tal de poder detectar algun subgrup susceptible de desenvolupar incontinència post-quirúrgica, sense troballes destacables . Els estrats han estat els següents: Sexe, edat, distància del marge anal, tamany tumoral, quadrant afectat, temps quirúrgic i posició quirúrgica. Malgrat en alguna cas aïllat de l’estratificació hem trobat diferències estadísticament significatives, no hi ha cap factor de risc per desenvolupar incontinència. CONCLUSIÓ: La pràctica de la cirurgia endoscòpica transanal provoca alteracions manomètriques que no es tradueixen amb una incontinència clínica.