Detecció de càncer prostàtic a la glàndula central prostàtica amb ressonància magnètica multi paramètrica.

• Autores: R. Boix Orri
• Directores de la Tesis: Antoni Gelabert Mas (dir. tes.), Josep Comet Batlle (dir. tes.), Joan Carles Vilanova Busquets (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2015
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Juan Morote Robles (presid.), Francisco Vigues Julia (secret.), Albert Maroto Genover (voc.)
• Materias:
  • Física
    • Física atómica y nuclear
      • Resonancia magnética nuclear
  • Química
    • Química analítica
      • Espectroscopia de resonancia magnética
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TESEO  DDD 
• Resumen

  • El càncer de pròstata és el tumor amb més incidència en el sexe masculí. S’estima per l’any 2020 que un de cada sis homes desenvoluparà o es trobarà afecte d’ un càncer de pròstata. Des de la irrupció de l’Antigen Prostàtic Específic (PSA), la seva detecció ha anat en augment, però aconseguint detectar-lo en fases més precoces. Fins a dia d’avui el patró de referència ha estat i és la biòpsia de pròstata per al seu diagnòstic. No existeix encara cap prova d’imatge que la pugui substituir. La Ressonància Nuclear Magnètica Multiparamètrica (RMNm) és un tècnica d’imatge morfològica i funcional que integra les seqüències T1, T2, contrast, difusió i espectroscòpia. Aquesta prova ha demostrat en els recents anys que pot ser la candidata a omplir l’espai existent quant a proves d’imatge del càncer de pròstata, tant pel diagnòstic, com per l’estadiatge i el seguiment. Sabem que el 70% de tumors es localitzen a la glàndula perifèrica i la resta a la glàndula central. És per això que en realitzar les biòpsies aleatòries de la pròstata la majoria de les puncions van dirigides a aquesta zona. La majoria dels treballs realitzats fins ara aporten conclusions considerant tota la pròstata globalment o fent èmfasi només en la zona perifèrica. En el nostre treball ens proposem esbrinar quina eficàcia té aquesta tècnica a la glàndula central i comparar-la amb la que obtenim de la glàndula perifèrica. A tal efecte presentem 233 pacients amb sospita de càncer de pròstata, bé sigui per xifres de PSA elevades o per tenir un tacte rectal sospitós. A tots ells els vàrem sotmetre a una RMNm i a una biòpsia de pròstata posterior. Vàrem identificar els cilindres obtinguts de cada zona i els vàrem correlacionar amb les diferents seqüències morfològiques i funcionals de la RMNm per zones. En aquest grup de pacients Obtenim sensibilitats i especificitats elevades per ambdues zones. Realitzem una comparació estadística dels resultats obtinguts a les dues regions anatòmiques. Observem que no hi ha diferències significatives quant a la sensibilitat i valor predictiu positiu, però si quant a la especificitat i valor predictiu negatiu, essent aquests darrers superiors a la glàndula central. Estudiem l’optimització de les seqüències, concloent que emprant la seqüència T2 i la difusió en fem prou per obtenir un rendiment diagnòstic raonablement similar al que obtindríem si utilitzéssim totes les seqüències. A més, proposem en el cas de la glàndula central l’addició de l’espectroscòpia en casos dubtosos. Amb els nostres resultats, i assumint les limitacions del nostre treball, demostrem que la RMNm ens pot ajudar a diagnosticar tumors prostàtics ubicats en ambdues regions anatòmiques. I potser més important encara, ens permet descartar la presència de tumors clínicament significatius, tant a la glàndula central com a la perifèrica.