Eficacia comparada del tratamiento presencial, semipresencial, y telefónico del tabaquismo en unidades especializadas
- Autores: Antoni Baena García
- Directores de la Tesis: Xavier Carbonell (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Ramon Llull ( España ) en 2015
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Esteve Fernández Muñoz (presid.), Ursula Oberst (secret.), Eulalia Hernández (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
El tabaquisme és un dels deu factors principals de risc de mort. Segons estimacions de l’OMS, és responsable del 12% de les defuncions d'homes i el 6% de les morts de dones al món pel que en el segle XXI s'esperen uns mil milions de morts degudes a fumar si no es donen canvis significatius en la prevalença de consum. A Espanya aproximadament una de cada quatre persones majors de quinze anys fuma. Davant l'epidèmia de tabaquisme és necessari trobar un tractament de demostrada cost-eficàcia que sigui capaç de reduir significativament el nombre de fumadors facilitant l'accessibilitat i l'equitat (que arribi les persones amb menys recursos), objectius assolibles amb l'ajuda de les TIC. De fet, el pacient s'ha convertit en l'eix central del model de salut superant, almenys en part, la clàssica medicina paternalista en l'anomenat "patient focused care". Concretament en el tractament del tabaquisme, trobem múltiples estudis i metaanàlisis que han comprovat l'eficàcia d’una intervenció telefònica i com múltiples trucades de seguiment augmentaven l'abstinència perllongada de manera cost eficaç, fins i tot quan les trucades són realitzades pel mateix servei i no pel fumador. Hem de tenir en compte que a Espanya, el 2013, en el 96,1% de les llars hi havia almenys un telèfon mòbil enfront del 78% que també tenien telèfon fix. L'ús massiu de les TIC en alguns països com E.U.A. ha convertit els tractaments telefònics del tabaquisme en part integral dels programes de control del mateix. El present estudi es justifica perquè hi ha suficient evidència científica sobre l'eficàcia del tractament telefònic proactiu del tabaquisme pel que és recomanat com a tractament de primera línia en totes les guies clíniques de referència. No obstant això, la majoria d'investigacions sobre les quitlines s'han realitzat amb mostres procedents directament de la població general, pel que analitzar altres formes de captació de fumadors i escenaris de tractament no únicament presencial o a distància, més intensius ens va portar a plantejar un estudi multicèntric (6 centres) randomitzat amb l'objectiu principal de determinar l'eficàcia del tractament presencial, semipresencial i telefònic proactiu del tabaquisme a les 52 setmanes, en fumadors que van acudir a una Unitat de Tractament Especialitzada del Tabaquisme. Les hipòtesis plantejades van ser que el tractament telefònic proactiu en l'entorn especialitzat és eficaç i que la taxa d'abandonament del tabac dels pacients tractats per telèfon és inferior als semipresencials i presencials, però similar als resultats d'estudis similars a distància. Per tant, l'eficàcia de la intervenció presencial i semipresencial presenta una menor diferència que l'existent entre la presencial i la telefònica o entre la semipresencial i la telefònica, depenent de la intensitat de la intervenció. Després del període d'inclusió de fumadors a l'estudi, van ser seleccionats 600 fumadors majors de 18 anys; amb un consum de 10 o més cigarretes; amb intenció de deixar de fumar en els següents 30 dies; disponibilitat de l'ús de telèfon; sense altres addiccions ni història actual de trastorn mental sever o depressió major. Dels 600, 308 (51,3%) eren homes i 292 (48,7%) dones, amb una edat mitjana de 45,8 anys, un consum de 22,5 cigarrets/dia, una edat d'inici de 17,5 anys i 1,5 intents previs d'abandonament. Van completar el seguiment a les 52 setmanes 433 persones, el 71,2% del total. Com a resultats, no es van trobar diferències relacionades amb la branca d'estudi assignada en relació amb el nombre de cigarrets/dia, nombre d'intents previs d'abandonament, nombre de dies sense fumar als intents previs, edat, edat d'inici o amb l’autoeficàcia. Pel que fa al consum mitjà de cigarrets per dia, els homes fumaven una mitjana significativament superior de cigarrets/dia, a més de presentar una major variabilitat en aquest consum, que les dones: 28,2 vs 22,5. Els homes, als 16,6 anys, van començar a fumar abans que les dones, 17,5, de manera que les dones presenten una menor exposició al tabac durant la seva vida. També hi va haver diferències de sexe pel que fa a l'edat d'inici del tractament actual, sent els homes uns tres anys més grans que les dones 48,8 vs 45,9. Comparant les diferents branques d'intervenció no es van trobar diferències d'èxit a les 52 setmanes (?2=4,90; df=2; p<0,08). Encara que sí es van trobar diferències en comparar el grup telefònic amb el presencial (20,1% vs 27,9%; ?2=3,79; df=1; p<0,01) i el grup telefònic amb el semipresencial (20,1% vs 29,0%; ?2=4,22; df=1; p<0,001). No es van trobar diferències entre la branca semipresencial i la presencial (29,0% vs 27,9%; ?2=0,02; df=2; p=0,9) en el mateix període. En relació amb el grup telefònic, l'estimació crua d'OR per a l'abstinència a les 52 setmanes va ser de 1,44; IC95%, [1,2-2,7] i de 1,39; IC95%, [1,01-2,2] per al grup semipresencial i el presencial respectivament. L'estimació ajustada va llançar resultats similars i les diferències també van ser significatives, fins i tot en ser ajustades per edat, sexe, centre, tractament farmacològic i puntuació total del Test de Dependència a la Nicotina de Fagerström. Els fumadors en la intervenció semipresencial van tenir entre 1,1-2,7 més probabilitats d'aconseguir l'abstinència a les 52 setmanes que els fumadors del grup telefònic, independentment de la configuració del model OR=1,37; IC95%, [1,0-2,8]. No es van trobar diferències a les 52 setmanes entre el tractament presencial i el semipresencial OR=1,02; IC95% [0,3-1,4]. El model predictiu final analitzat pel grup tractat per telèfon només va trobar dues variables amb valor predictiu per l'abstinència perllongada a les 52 setmanes que van ser: tenir parella i la puntuació del primer ítem del Test de Fagerström. Entre dels tractats telefònicament es va veure que si es trigaven més de 60 minuts entre aixecar-se i el primer consum de tabac tenien 2,46 vegades més probabilitats d'estar abstinent a les 52 setmanes que si el consum succeïa anteriorment; si tenien parella la probabilitat d'abstinència era 1,5 vegades superior que si no la tenien. En conclusió, a les 52 setmanes, els fumadors que van rebre tractament presencial o semipresencial abandonar més que les persones que van utilitzar el telèfon únicament. Hi va haver una diferència absoluta d'abandonaments d'un 8,9% entre el tractament semipresencial i el telefònic i un 7,8% entre el presencial i el telefònic, en canvi la diferència d'abandonaments entre el tractament semipresencial i el presencial va ser de només l'1,1%, el que demostra que el tractament semipresencial, que requereix menys visites i, per tant, un menor cost que el presencial, té un compliment, adherència i èxit comparables al tractament presencial. Tenir parella va ser un indicador d'èxit per a tots dos sexes, igual que fumar-se la primera cigarreta passats els 60 minuts tot i que únicament pels fumadors tractats telefònicament. La distribució del sexe entre els fumadors que acudeixen a centres especialitzats és més homogènia que la dels programes únicament telefònics on predominen les dones; l'edat dels usuaris d’aquest centres és més elevada que els usuaris de quitlines d’altres estudis. Els homes que van a una unitat especialitzada estan més exposats al tabac ja que s'inicien significativament abans, tenen més addicció i consum i, a més, van a un servei de tractament amb una edat superior a les dones. Els fumadors amb baixa formació acadèmica tenen una major dependència a la nicotina que els fumadors amb formació universitària. Per tot el que s’ha comentat, s'haurien d'incloure serveis a distància de tractament del tabaquisme, preferentment semipresencials, a les polítiques i serveis públics d'atenció pel seu demostrada cost-eficàcia i perquè incideixen més fàcilment sobre fumadors amb baixa formació que són els que presenten major dependència i consum de tabac.
