Resumen de Soc la planta i la bèstia i cada cosa
Gumersind Gomila Guasteví (1905–1970), nascut a Maó i establert a Perpinyà, és un autor original i palpitant. Experts en literatura nord-catalana l’han considerat un dels poetes rossellonesos més oblidats i injustament ignorats, malgrat la profunditat i l’interès de la seua figura i de la seua obra. Artista decorador als tallers de Sant Vicenç de Perpinyà, s’implica de ple en la vida cultural del país. La Retirada (1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) són esdeveniments que marquen l’esperit compromès de Gomila en els articles que escriu en nombroses plataformes de difusió, uns conflictes socials que també s’evidencien en moltes de les seues composicions. En les publicacions de crítica literària i de reflexió poètica, Gomila se situaria en una poètica –ço és, en una manera de concebre la poesia– de caire postsimbolista. Al mateix temps, el tractament del paisatge i de la natura en els seus poemaris –La sorra calenta (1943), Llucifer (1966), El vent fútil (1967) i Els ocells morts (1969)– es pot analitzar des d’alguns corrents de pensament actuals de les ciències humanes i socials, com són el posthumanisme i l’ecocrítica. Per mitjà d’aquest estudi convidem el lector a endinsarse en les profunditats de l’univers existencial i poètic de Gumersind Gomila, amb l’afany de mostrar l’interès i l’atractiu inherent a la seua obra, i de conferir el reconeixement merescut al nostre autor menorquí-rossellonès.
