Resumen de El linaje del Rey Monje. La configuración cultural e iconográfica de la Corona aragonensis (1164-1516)

Víctor Mínguez Cornelles (dir.)

• español

  En 1134 falleció sin descendencia Alfonso I, el Batallador, rey de Aragón y Pamplona. En su testamento legó sus reinos a las órdenes militares del Santo Sepulcro, Hospital y Temple. Pero la nobleza no aceptó su voluntad y eligió como monarca a su hermano Ramiro, monje, abad y obispo, que reinó como Ramiro II y se casó con Inés de Poitou. Su hija Petronila fue prometida con un año de edad a Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona. El hijo de ambos reinó sobre Aragón y Cataluña con el nombre de Alfonso II, llamado el Casto o el Trovador (1164-1196), creando una nueva entidad política que desde el siglo XIII fue denominada en los documentos como Corona Aragonensis, y que siguió creciendo con nuevos territorios conquistados: los reinos de Mallorca, Valencia, Córcega, Cerdeña, Nápoles y Sicilia, y los ducados de Atenas y Neopatria. Su hijo Pedro II, el Católico, fue coronado solemnemente en Roma por el papa Inocencio III en 1204. Como Castilla, Portugal, Francia, Inglaterra o Polonia, la Corona de Aragón se rodeó de un aparato ceremonial y de representaciones artísticas en gran medida vinculadas a la liturgia y la imaginería eclesiástica. Pero esta construcción cultural e ideológica, en esencia similar a las de los otros reinos europeos, mostró a lo largo de los siglos un perfil diferenciado. El estudio de la específica configuración de la imagen del poder de la Corona de Aragón desde su creación en 1164 hasta que se incorporó en 1518 al proyecto imperial, universal y hegemónico de Carlos V, es el objeto de este libro.

• català

  El 1134 va morir sense descendència Alfons I, el Bataller, rei d'Aragó i Pamplona. En el testament llegava els seus regnes a les ordres militars del Sant Sepulcre, L’Hospital i Tremp. La noblesa, però, no va acceptar-ne la voluntat i va triar com a monarca el seu germà Ramir, monjo, abat i bisbe, que va regnar com Ramir II i es va casar amb Agnès de Poitiers. La filla d’ambdós, Peronella, va ser promesa amb un any d'edat a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. El fill de tots dos va regnar sobre Aragó i Catalunya amb el nom d'Alfons II d’Aragó, cridat el Cast o el Trobador (1164-1196). Ell va crear una nova entitat política que des del segle XIII va ser denominada en els documents com a Corona Aragonensis, i que va seguir creixent amb nous territoris conquistats: els regnes de Mallorca, València, Còrsega, Sardenya, Nàpols i Sicília, i els ducats d'Atenes i Neopàtria. El seu fill Pere II d’Aragó, el Catòlic, va ser coronat solemnement a Roma pel papa Innocenci III el 1204. Com Castella, Portugal, França, Anglaterra o Polònia, la Corona d'Aragó es va envoltar d'un aparell cerimonial i de representacions artístiques en gran mesura vinculades a la litúrgia i la imatgeria eclesiàstica. Aquesta construcció cultural i ideològica, en essència similar a les dels altres regnes europeus, va mostrar al llarg dels segles un perfil diferenciat. L'estudi de l'específica configuració de la imatge del poder de la Corona d'Aragó des de la seua creació el 1164 fins que es va incorporar en 1518 al projecte imperial, universal i hegemònic de Carles V, és l'objecte d'aquest llibre.