El llibre tracta d’explicar com fou el funcionament del principal canal valencià durant els segles xiii-xix, quan derivava aigües del Xúquer per regar, abastir d’aigua a les poblacions i impulsar molins hidràulics fariners i arrossers. Descriu l’evolució experimentada per les infraestructures hidràuliques, des de les fases constructives d’època medieval fins culminar amb l’ampliació efectuada entre Algemesí i Albal, que transformà la Séquia d’Alzira en la contemporània Séquia Reial del Xúquer.
Analitza l’arquitectura institucional (òrgans col·legiats i principals oficials del reg), la imbricació amb consells municipals, senyors feudals o la monarquia, i desvela quins foren els criteris organitzatius aplicats per gestionar les aigües. Explica la configuració d’un sistema agrari molt intensiu i amb una accentuada dimensió comercial, que combinava un arbrat de moreres i diversos fruiters amb collites de sembradura de cicle curt, entre les quals els productes alimentaris (blat, dacsa, lleguminoses i arròs) assolien gran protagonisme.
Esbrina les repercussions socials induïdes per la intensificació agrícola propiciada pel fet de poder regar. La major regularitat productiva de l’agricultura d’horta respecte dels secans (així com una ubicació propera litoral, que facilitava el transport marítim) evitaren que les crisis de subsistència —fams— castigaren a la població comarcal amb la mateixa intensitat i freqüència que ho feren a l’interior peninsular. Però cal advertir que atragueren les inversions de sectors rendistes urbans, que anaren arravatant, des del darrer terç del segle xvii, una part important de la propietat agrícola que abans havia estat en mans dels llauradors de la comarca, per arrendar els camps que posseïen.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados