De l’experiència a la narració de l’experiència: l’exili en primera persona de Teresa Pàmies a Quan érem refugiats (1975)

• Irene Quintana i Gispert ^[1]
  1. [1] Universitat de Girona

     Universitat de Girona

     Gerona, España

     
• Localización: Catalonia, ISSN-e 1760-6659, Nº. 34, 2024 (Ejemplar dedicado a: L’espai rural a la literatura i el cinema català i francòfon actuals)
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • From Experience to the Narration of Experience: Teresa Pàmies' First-Person Exile in Quan érem refugiats (1975)
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • català

    Quan érem refugiats (1975), de Teresa Pàmies, és una obra que a més de situar-la en la «literatura de l’exili», també forma part de la «literatura del jo». Escrita en primera persona del singular, Pàmies no solament és l’autora de la narració dels seus primers dies d’exili, sinó també la protagonista i la narradora de tal episodi. La identificació que s’estableix a través del jo entre autora-protagonista-narradora, pròpia de la literatura del gènere, planteja múltiples tensions relacionades amb el vincle que hi ha entre l’escriptura i la realitat, la ficció i la no-ficció, el passat i el present, o la memòria i l’oblit. Una ambigüitat que el present article estudiarà i demostrarà a partir de Quan érem refugiats.

  • English

    Quan érem refugiats (1975), by Teresa Pàmies, is a work which, as well as placing it in the «literature of exile», is also part of the «literature of the self». Written in the first person singular, Pàmies is not only the author of the account of her first days in exile, but also the protagonist and narrator of this episode. The identification established through the self between author-protagonist-narrator, typical of literature of this genre, raises multiple tensions linked to the link between writing and reality, fiction and non-fiction, past and present, or memory and forgetting. An ambiguity that this article will study and demonstrate from Quan érem refugiats.

  • français

    Quan érem refugiats (1975), de Teresa Pàmies, est une œuvre qui fait partie de la «littérature de l’exil» mais aussi de la «littérature du moi». Pàmies est non seulement l’auteure du récit de ses premiers jours d’exil, mais aussi la protagoniste et la narratrice de cet épisode. L’identification qui s’établit à travers le «je» entre auteure-protagoniste-narratrice, typique de la littérature du genre, soulève de multiples tensions liées au lien qui existe entre écriture et réalité, fiction et non-fiction, passé et présent, ou mémoire et oubli. Une ambiguïté que cet article étudiera et démontrera à partir de Quan érem refugiats.