En la narrativa de Ezequiel Martínez Estrada (1895-1964) encontramos la recurrencia de algún síntoma que se convierte en el elemento central sobre el que se edifica el efecto fantástico, marcado por una insistencia que tiende a la exageración y el absurdo. Nos detendremos en “Juan Florido, padre e hijo, minervistas” para observar personajes sometidos a una cefalea incontrolable, al tiempo que los sucesos se van enrareciendo a partir de una atmósfera desconcertante. El autor diseña un final inesperado, trabajado desde la ironía, el grotesco, la sinestesia y la hipérbole que alimentan una mirada crítica respecto del contexto social y político.
En la narrativa de Ezequiel Martínez Estrada (1895 – 1964) trobem la recurrència d’algun símptoma que es converteix en l’element central sobre el que s’edifica l’efecte fantàstic, marcat per una insistència que tendeix a l’exageració i l’absurd. Ens detindrem en “Juan Florido, padre e hijo, minervistas” (Joan Florido, pare i fill, minervistes) per a observar personatges sotmesos a una cefalea incontrolable, alhora que els successos es van enrarint a partir d’una atmosfera desconcertant. L’autor dissenya un final inesperat, treballat des de la ironia, el grotesc, la sinestèsia i la hipèrbole que alimenten una mirada crítica respecte del context social i polític.
In the narrative of Ezequiel Martínez Estrada (1895-1964) we find the recurrence of some symptom that becomes the central element on which the fantastic effect is built, marked by an insistence that tends to exaggeration and the absurd. We will stop at “Juan Florido, padre e hijo, minervistas” to observe characters subjected to an uncontrollable headache, while the events become rarer from a disconcerting atmosphere. The author designs an unexpected ending, worked from irony, grotesque, synesthesia and hyperbole that feed a critical look at the social and political context.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados