Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de M’estimaria més no dissenyar-ho

Ramón Faura Coll

  • español

    A diferencia de una poesía o una canción, un objeto (diseñado y producido) y un espacio (diseñado y construido) están atravesados ​​por las relaciones de poder que los ha hecho posibles. Más allá de la voluntad de algunos de los agentes que participan, los diseños son portadores de los valores que sustentan, justifican y prolongan estas relaciones de poder que los ha hecho posibles. Por eso, cada vez más, y muy especialmente con las nuevas tecnologías digitales, los diseñadores se preocupan no solo de responder formalmente, sino también de controlar e incidir en aquellos tramos del proceso productivo donde las implicaciones sociales, laborales y ecológicas determinan, mucho más que la forma en sí, el valor ético y político del diseño. De entre todos los aspectos políticos implicados en todo proceso de diseño, uno toma especial importancia: la conservación del medio. Ante un escenario de crisis medioambiental radicalmente urgente surge una pregunta: ¿Y si lo que realmente tenemos que diseñar es el modo de no diseñar? Dejar de producir. Disponemos de ejemplos. A fin de cuentas, todo producto, por poca huella ecológica que deje, siempre será contaminante si su sentido es superfluo y no necesario. Otras culturas y otros tiempos, como la japonesa antes de los años sesenta del siglo xx, sirven para mostrarnos como algunos productos que creemos esenciales, en realidad son contingentes, podrían no existir. Un ejemplo de ello son las sillas. 

  • català

    A diferència d’una poesia o una cançó, un objecte (dissenyat i produït) i un espai (dissenyat i construït) estan travessats per les relacions de poder que els han fet possibles. Més enllà de la voluntat d’alguns dels agents que hi participen, els dissenys són portadors dels valors que sustenten, justifiquen i prolonguen aquestes relacions de poder que els han fet possibles. Per això, cada cop més, i molt especialment amb les noves tecnologies digitals, els dissenyadors no només es preocupen de respondre formalment, sinó també de controlar i incidir en aquells trams del procés productiu en què les implicacions socials, laborals i ecològiques determinen, molt més que la forma en si, el valor ètic i polític del disseny. Entre tots els aspectes polítics implicats en qualsevol procés de disseny, n’hi ha un que té una importància especial: la conservació del mitjà. Davant d’un escenari de crisi mediambiental radicalment urgent sorgeix una pregunta: i si el que realment hem de dissenyar és la manera de no dissenyar? Deixar de produir. En tenim exemples. Al cap i a la fi, qualsevol producte, per poca petjada ecològica que deixi, sempre serà contaminant si el seu sentit és superflu i innecessari. Altres cultures i temps, com ara la japonesa d’abans dels anys seixanta del segle xx, ens mostren que alguns productes que pensem que són essencials, de fet són contingents, podrien no existir. Un exemple són les cadires. 

  • English

    Unlike a poem or a song, an object (designed and produced) and a space (designed and constructed) are invariably permeated by the power relations that have made them possible. For, regardless of the intention of the participating agents, designs cannot help but convey the values that sustain, justify and prolong the power relations that have facilitated their existence. With this in mind, especially in the case of the new digital technologies, designers, beyond simply offering a final solution, are increasingly concerned with controlling and influencing the parts of the production process where the social, labour and ecological implications determine, more than just the form itself, the ethical and political value of the design. And of all the political aspects involved in the design process, one holds particular importance: environmental conservation. The immediacy of the environmental crisis that faces us begs the question: what if, instead of coming up with new designs, we devise a way to not design? We cease to produce. There are many examples of this. After all, any product, no matter how small its ecological footprint, will always be pollutant if its purpose is superfluous and non-essential. Other cultures and time periods, such as the Japanese culture prior to the 1960s, demonstrate how some products we believe to be essential are in fact contingent and could quite easily not exist at all. Chairs are a prime example of this. 


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus