Resumen de Algunes observacions sobre el marc legal de la llengua catalana a les Illes Balears i els drets lingüístics que se’n deriven
Aviat farà quaranta anys que, amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears de 1983, la llengua catalana, pròpia del territori, assolia per primera vegada en gairebé els darrers tres-cents anys un estatus jurídic d’oficialitat. Una oficialitat, això sí, devaluada pels condicionants que imposa el model lingüístic que defineix la Constitució de 1978, que pressuposa la instauració d’un règim d’oficialitat asimètric entre el castellà i la resta de llengües oficials. Un model lingüístic acabat de configurar per la jurisprudència del Tribunal Constitucional, que palesa un punt d’inflexió involutiu a partir de la STC 31/2010 sobre l’Estatut d’autonomia català de 2006. En el capítol s’aborda el marc legal de la llengua catalana a les Illes Balears, amb una anàlisi de la regulació bàsica continguda a l’Estatut d’autonomia i a la Llei de normalització lingüística i la normativa de desplegament. Es presta especial atenció a dos àmbits en particular, el dels usos lingüístics institucionals i el de l’ensenyament. D’aquesta manera es deixa constància dels avanços i sotragades experimentats en el procés normalitzador. En aquest procés és possible distingir una etapa d’arrencada, en què es posen les bases normatives per a impulsar una política lingüística normalitzadora; una de regressió, la de la legislatura 2011-2015, caracteritzada per l’intent de desballestament d’aspectes bàsics del quadre normatiu precedent en matèria lingüística, i, finalment, de 2015 ençà, de represa progressiva. La contribució finalitza amb uns apunts sobre els drets lingüístics, particularment el dret d’opció lingüística del ciutadà davant de les administracions i sobre els mecanismes de tutela d’aquests drets.
