Encara que l'anomenada escola històrica de Barcelona, establerta per Milà i Fontanals al segle XIX, havia renovat els estudis d'història literària medieval amb models documentalistes, filològics i historiogràfics incorporats de les tradicions acadèmiques europees des de la Universitat de Barcelona i, a partir de 1904, des dels Estudis Universitaris Catalans, la història de la literatura contemporània no va començar a institucionalitzar-se, amb moltes dificultats, fins als anys cinquanta i seixanta del segle XX de la mà de figures com Jordi Rubió i Balaguer i Joaquim Molas, que van formar diverses generacions d'historiadors de la literatura. Entre ells, Jordi Castellanos. Seguint aquella línia de continuïtat historiogràfica, el present article analitza el pensament historiogràfic de Castellanos i identifica les principals accions que va dur a terme al llarg de la seva trajectòria docent i investigadora per contribuir a vertebrar una història de la literatura catalana contemporània i transferir-ne els principals valors a la seva societat.
L'article és una versió de la conferència inaugural que l'autora va llegir el 19 d'octubre de 2022 en el marc del III Simposi dedicat a Jordi Castellanos i celebrat a la UAB i a la UB
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados