Sources of the Planetary Theories in Fahhād’s ῾Alā᾽ī zīj: Solving a Medieval Case of Intellectual Fraud

• Autores: S. Mohammad Mozaffari
• Localización: Suhayl: journal for the history or the exact and natural sciences in Islamic Civilisation, ISSN 1576-9372, Nº. 20, 2023
• Idioma: inglés
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • English

    According to the anonymous 13th-century Shāmil zīj, Abu ᾽l-wafā᾽ al- Būzjānī’s (10 June 940–after 25 May 997) planetary theories were adopted in Ibn al- Fahhād’s 12th-century ῾Alā᾽ī zīj without acknowledgement. This puzzling case of plagiarism, noted by the late Prof. E. S. Kennedy in 1956, is solved by means of a graphical approach, together with some astronomical analysis, in order to (A) visualize the perplexing network of the development of planetary theories in medieval Islam and (B) distinguish the types of relations existing between them. The paper describes the new strategies invented in the Islamic period to modify the available planetary theories in order to reconcile them with the observations, called istidrāk and i῾tibār, which were different from the standard methods set forth in the Almagest. The accusations of fraud are shown to be unfounded. It is shown that Ibn al-Fahhād’s solar and lunar theories and his precessional rate of 1°/66y are taken from the Mumtaḥan tradition; his theories of Jupiter and Saturn were the results of his modifications of ῾Abd al-Raḥmān al-Khāzinī’s corresponding theories in the Mu῾tabar zīj (1121 ce) on the basis of the results he achieved from his observations; his theory of Mars was constructed on the basis of his observations, independent of any other available theory; and his theory of Venus is taken directly and faithfully from Khāzinī.

  • català

    Segons l’anònim Zīj Shāmil del segle xiii, les teories planetàries d’Abu ᾽l-wafā᾽ al-Būzjānī (10 de juny de 940–després del 25 de maig de 997) es van adoptar en el segle xii en ῾Alā᾽ī zīj d’Ibn al-Fahhād, del segle xii, sense reconeixement. Aquest cas desconcertant de plagi, assenyalat pel desaparegut Prof. E. S. Kennedy el 1956, es resol mitjançant una aproximació gràfica, juntament amb algunes anàlisis astronòmiques, per tal de (A) visualitzar la sorprenent xarxa en el desenvolupament de les teories planetàries a l’Islam medieval i (B) distingir els tipus de relacions existents entre elles. L’article descriu les noves estratègies inventades al període islàmic per modificar les teories planetàries disponibles i conciliar-les amb les observacions, anomenades istidrāk i i῾tibār, que eren diferents dels mètodes estàndard exposats a l’Almagest. Es demostra que les acusacions de frau són infundades. Es demostra que les teories solars i lunars d’Ibn al-Fahhād i la seva taxa de precessió d’1°/66 foren extretes de la tradició Mumtaḥan; les seves teories de Júpiter i Saturn van ser el resultat de les seves modificacions de les teories del zīj Mu῾tabar de ῾Abd al-Raḥmān al-Khāzinī (1121 dc) sobre la base dels resultats que va aconseguir a partir de les seves observacions; la seva teoria de Mart es va construir sobre la base de les seves observacions, independentment de qualsevol altra teoria disponible; i la seva teoria de Venus es pren directament de Khāzinī.