Resumen de Love declaration: from Ovid and Seneca to O’Neill

Zahra Nazemi, Nasser Maleki, Shoja Tafakkori Rezayi

• English

  This paper aims to explore the literary topos of the “declaration of love” by examining its origins in selected Roman texts and its reinvigoration in Eugene O’Neill’s modern play, Anna Christie (1921). The classical “declaration of love” is argued to encompass various stages, including admiration of the beloved, praising the lover, encouraging the pursuit of love and enjoyment of youth through marriage (carpe diem), expressing emotions, and extending an invitation to partnership. By analysing the recontextualization of this topos in O’Neill’s four-act play, it is established that while Anna Christie’s plot does not directly imitate any classical myth, the incorporation of the topos can be likened to the structure found in Ovid’s Metamorphoses, specifically the myth of Vertumnus and Pomona, as well as the ambiguous expression of love by Phaedra in Seneca’s tragedy. Consequently, the connection between these texts is based on the presence of a shared structure (classical topos) rather than direct influence or reception.

• català

  Aquest treball té com a objectiu explorar el tòpic literari de la «declaració d’amor» examinant els seus orígens en textos romans seleccionats i la seva revitalització a l’obra moderna d’Eugene O’Neill, Anna Christie (1921). S’argumenta que la «declaració d’amor» clàssica engloba diverses etapes, incloent l’admiració cap a l’estimat, elogiar l’amant, fomentar la recerca de l’amor i el gaudi de la joventut a través del matrimoni (carpe diem), expressar emocions i estendre’n una invitació a la companyia. Mitjançant l’anàlisi de la recontextualització d’aquest tòpic a l’obra de quatre actes d’O’Neill, s’estableix que si bé la trama d’Anna Christie no imita directament cap mite clàssic, la incorporació del tòpic s’assembla a l’estructura que es troba a Les Metamorfosis d’Ovidi, específicament en el mite de Vertumno i Pomona, així com l’expressió ambigua de l’amor per Fedra a la tragèdia de Sèneca. En conseqüència, la connexió entre aquests textos es basa en la presència d’una estructura compartida (tòpic clàssic) més que en una influència o recepció directa.