Barcelona, España
La campana de bronce es un elemento simbólico muy relevante en la obra del artista visual italiano Claudio Parmiggiani (Luzzara, 1943). El simbolismo de la campana está sobre todo en relación con la percepción del sonido. Sin embargo, la campana lombarda que el artista instaló en el antiguo oratorio de San Lupo (Bérgamo, 2014) estaba colgada del techo con una cuerda, atada por el badajo: una campana que tañe «el gran silencio» (dem großen Schweigen), suspendida sobre el amplio agujero negro del suelo, la oquedad insondable (abgrunt o Abgrund, ‘fondo sin fondo’ o ‘Abismo’, Eckhart, Heidegger). Es la inversión de la campana soñada por Boriska (Andréi Rubliov, 1966, Andréi Tarkovski): no la que genera el movimiento del silencio al sonido, sino, en movimiento inverso, del sonido al silencio. Asimismo, el compositor siciliano Salvatore Sciarrino (Palermo, 1947), reduce el sonido hasta el susurro por medio de la dinámica musical «crescendo dal nulla», «diminuendo al niente», «dal nulla al nulla», «con el objetivo de expresar la nada que genera el sonido, a la que vuelve brillando». Dos creadores italianos, pues, con una pareja estética apofática de la Nada y el Silencio absoluto. Un viaje a través del vacío sonoro en el curso del cual el oído del poeta queda deslumbrado: «Escuché cosas que no son audibles» (die nicht hörbar sind).
La campana de bronze és un element simbòlic molt rellevant a l’obra de l’artista visual italià Claudio Parmiggiani (Luzzara, 1943). El simbolisme de la campana és sobretot en relació amb la percepció del so. Tot i això, la campana llombarda que l’artista va instal·lar a l’antic oratori de Sant Lupo (Bèrgam, 2014) estava penjada del sostre amb una corda, lligada pel batall: una campana que toca «el gran silenci» (dem großen Schweigen), suspesa sobre l’ampli forat negre del terra, l’oquedat insondable (abgrunt o Abgrund, ‘fons sense fons’ o ‘Abisme’, Eckhart, Heidegger). És la inversió de la campana somiada per Boriska (Andréi Rubliov, 1966, Andrei Tarkovski): no la que genera el moviment del silenci al so, sinó, en moviment invers, del so al silenci. Així mateix, el compositor sicilià Salvatore Sciarrino (Palermo, 1947), redueix el so fins al xiuxiueig per mitjà de la dinàmica musical «crescendo dal nulla», «diminuendo al niente», «dal nulla al nulla», «amb l’objectiu d’expressar el no-res que genera el so, al qual torna brillant». Dos creadors italians, doncs, amb una parella estètica apofàtica del No-Res i el Silenci absolut. Un viatge a través del buit sonor en el curs del qual l’orella del poeta queda enlluernada: «Vaig escoltar coses que no són audibles» (die nicht hörbar sind).
The bronze bell is a very important symbolic element in the work of the Italian visual artist Claudio Parmiggiani (Luzzara, 1943). The symbolism of the bell is above all in relation to the perception of sound. However, the Lombard bell that the artist installed in the old oratory of San Lupo (Bergamo, 2014) was hung from the ceiling with a rope, tied by the clapper: a bell that tolls «the great silence» (dem großen Schweigen), suspended above the vast black hole on the ground, the unfathomable hollow (abgrunt or Abgrund, ‘bottomless bottom’ or ‘Abyss’, Eckhart, Heidegger). It is the inversion of the bell dreamed of by Boriska (Andrei Rubliov, 1966, Andrei Tarkovsky): not the one that generates the movement from silence to sound, but, in reverse movement, from sound to silence. Likewise, the Sicilian composer Salvatore Sciarrino (Palermo, 1947), reduces the sound to a whisper through the musical dynamics «crescendo dal nulla», «diminuendo al niente», «dal nulla al nulla», «with the aim of expressing the nothingness that generates the sound, to which it returns shining». Two Italian creators, then, with an apophatic aesthetic couple of Nothingness and Absolute Silence. A journey through the sound void in the course of which the poet’s ear is dazzled: «I heard things that are not audible» (die nicht hörbar sind).
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados