Resumen de La metáfora lumen mentium en la argumentación filosófica. El recurso en san Agustín y en Juan Escoto Eriúgena

Claudio César Calabrese, Ethel Junco de Calabrese

• español

  Del trazo neoplatónico que dibujan san Agustín y Escoto Eriúgena, nosotros seguimos las consecuencias del diálogo entre la metáfora lumen mentium y la argumentación filosófica, en clave gnoseológica y aplicada a la exégesis de Génesis 1, 1; en este diálogo se plantea la continuidad sensible – inteligible, según el modelo que encontramos en Plotino. Tanto la iluminación agustiniana como la comprensión de lo que se cree en Escoto Eriúgena expresan el modo en que el creyente puede aproximarse al conocimiento del Incognoscible, en el libro del mundo y en las Escrituras. Ambos autores conducen la reflexión sobre Dios a partir del modo en que el creyente se relaciona con Él y, únicamente en esta circunstancia, examinan la jerarquía del ser. Por ello, el punto común entre ambos neoplatónicos está en que la unidad del ser es entendida mediante la forma triádica de nuestro pensamiento: medida, número y peso (Sab. 11, 21). La exégesis de Génesis 1,1 fundamenta el vínculo profundo entre religio et philosophia, no tanto como determinaciones en sí mismas, sino como realidades actuantes en el ser humano: la revelación de las Escrituras y la razón de la exégesis; esta identidad implica la imposibilidad de contradicción entre ellas.

• català

  Del traç neoplatònic que dibuixen sant Agustí i Escot Eriúgena, nosaltres seguim les conseqüències del diàleg entre la metàfora lumen mentium i l’argumentació filosòfica en clau gnoseològica i aplicada a l’exegesi del Gènesi 1, 1; en aquest diàleg es planteja la continuïtat sensible-intel·ligible, segons el model que trobem en Plotí. Tant la il·luminació  agustiniana com la comprensió d’allò que es creu en Escot Eriúgena expressen la forma en què el creient pot aproximar-se al coneixement de l’Incognoscible, en el llibre del món i en les Escriptures. Ambdós autors condueixen la reflexió sobre Déu a partir de la manera en què el creient es relaciona amb Ell i, únicament en aquesta circumstància, examinen la jerarquia del ser. Per això, el punt comú entre ambdós neoplatònics està en què la unitat del ser és entesa mitjançant la forma triàdica del nostre pensament: mesura, número i pes (Sv 11, 21). L’exegesi del Gènesi 1, 1 fonamenta el vincle profund entre religio et philosophia, no tant com a determinacions en si mateixes, sinó com a realitats actuants en l’ésser humà: la revelació de les Escriptures i la raó de l’exegesi; aquesta identitat implica la impossibilitat de contradicció entre elles.

• English

  From the Neoplatonic line drawn by Saint Augustine and Scotus Eriugena, we follow the consequences of the dialogue between the lumen mentium metaphor and philosophical argumentation, in epistemological terms and applied to the exegesis of Genesis 1, 1; in this dialogue the sensitive-intelligible continuity is raised, according to the model that we find in Plotinus. Both the Augustinian illumination and the understanding of what is believed in Scotus Eriugena express the way in which the believer can approach the knowledge of the Unknowable, in the book of the world and in the Scriptures. Both authors conduct the reflection on God from the way in which the believer relates to Him, and only in this circumstance, they examine the hierarchy of being. For this reason, the common point between both Neoplatonists is that the unity of being is understood through the triadic form of our thought: measure, number and weight (Wis. 11, 21). The exegesis of Genesis 1,1 bases the deep link between religio et philosophia, not so much as determinations in themselves, but as realities acting in the human being: the revelation of the Scriptures and the reason for exegesis; this identity implies the impossibility of contradiction between them.