José Zorrilla comienza la extensa sección de sus Recuerdos del tiempo viejo dedicada a su periplo americano entre 1855 y 1866 bajo la implícita creencia de que era un autor famoso que honraba aquellas tierras transatlánticas con su presencia. Este artículo explora algunas de las estrategias y mecanismos autobiográficos de estas elusivas y desordenadas memorias, en lo que tiene que ver con la imagen de México y cómo, triangulando con la herencia española del país y con la admiración hacia Francia, articula una imagen de sí mismo, en ardua lucha entre la pena y la gloria, basada en un cierto complejo de inferioridad como escritor y como español.
José Zorrilla comença l'extensa secció dels seus Recuerdos del tiempo viejo dedicada al seu periple americà entre 1855 i 1866 sota la implícita creença que era un autor famós que honrava aquelles terres transatlàntiques amb la seva presència. Aquest article explora algunes de les estratègies i mecanismes autobiogràfics d'aquestes elusives i desordenades memòries, on té a veure amb la imatge de Mèxic i com, tot triangulant amb l'herència espanyola del país i amb l'admiració envers França, articula una imatge de si mateix, en àrdua lluita entre la pena i la glòria, basada en un cert complex d'inferioritat com a escriptor i com a espanyol.
José Zorrilla begins the extensive section of his Memories of the Old Time by recounting his stay in the Americas between 1855 and 1866 where it was assumed that he was a famous author who was honouring the Americas with his presence. This article explores some of the strategies and autobiographical devices of these elusive and disorderly memories. In particular, we focus on the ways in which Zorrilla articulated an image of himself as well as an image of Mexico that was mediated by his Spanish heritage and his admiration for France, producing a pronounced tension between sorrow and glory that stemmed from a certain inferiority complex he felt both as a writer and as a Spaniard.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados