Resiliència i estrès demogràfic a la Catalunya del segle XXI

• Andreu Domingo ^[1]
  1. [1] Universitat Autònoma de Barcelona

     Universitat Autònoma de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Perspectives demogràfiques, ISSN-e 2696-4228, Nº. 2, 2016, págs. 1-4
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Dialnet Métricas: 2 Citas
• Resumen

  • Si la resiliència és definida com la capacitat d’un individu o d’un sistema complex de tornar a l’antic equilibri o trobar-ne un de nou després d’una situació crítica, sens dubte podem caracteritzar la demografia catalana del segle XXI com un sistema resilient.

    En el nou mil·lenni, Catalunya ha donat el salt dels 6,2 als 7,5 milions gràcies fonamentalment al boom migratori, amb més d’1,7 milions de persones arribades de 2000 a 2014. En conseqüència, el 17% de la població empadronada al 2015 havia nascut a l’estranger. A partir de 2008, a causa de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera primer, i dels ajustos estructurals més tard, l’arribada de fluxos internacionals ha caigut a la meitat, alhora que s’ha incrementat l’emigració, gairebé 800 mil sortides, de les que només un 14% han estat protagonitzades per autòctons. I, amb tot, les pèrdues poblacionals han estat mínimes. La formació de les famílies i la fecunditat es fan ressò d’aquesta immigració recent i de l’impacte de la crisi, però també acusen la frustració d’un projecte igualitari de gènere encara no acomplert, disminuint el nombre d’unions i de naixements, i accelerant el procés de desinstitucionalització endegat fa dècades.

    Mentrestant, l’esperança de vida en néixer ha seguit creixent, guanyant des de 2000 uns anys, escurçant distàncies entre els sexes, igualant-se en la fortuna i en la desgràcia.