La caritat i la beneficència han coexistit a l’Estat espanyol des del segle XIX fins ben entrat el segle XX. Les polítiques socials de l’estat liberal espanyol –elitista, clientelista i arbitrari– van evolucionar des del tradicionalisme al reformisme liberal. Amb la instauració de la Segona República, per primera vegada s’aprovaren polítiques socials amb una major implicació de les administracions públiques i se secularitzaren els serveis. A partir de 1939 es restaurà el pitjor escenari dels possibles, es delegà a les institucions religioses bona part dels serveis i es deixà en mans de Falange el control de gran part de les infraestructures socials. Aquest univers canvià notablement i invisible a partir de 1945, però va ser durant la dècada dels seixanta quan es produí un canvi profund en la societat insular, provocat pel canvi de paradigma econòmic i l’entrada en escena d’una generació nova, més formada i professionalitzada. En aquest article, s’hi repassa el paper de l’Església catòlica a Mallorca durant el segle XX, i s’hi presenten algunes claus d’interpretació i els períodes que marquen l’evolució de l’acció social fins a l’actualitat. Potser ha arribat el moment de rellegir la història actual sense els prejudicis ni les etiquetes que havien provocat dècades d’inflació religiosa. Des d’una perspectiva secular i havent assumit la secularització a l’interior de la institució eclesiàstica i per part dels professionals, avui és més fàcil oferir una perspectiva serena dels processos de canvi i dels models que s’han defensat i es promouen actualment.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados