Resumen de L'entrevista: Ignacio Sánchez-Cuenca, entre la ciència política i la història
El politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca és un dels intel·lectuals de referència de les esquerres espanyoles. Nascut a València l’any 1966, quan tenia quatre anys la família va retornar a Madrid. Va estudiar Filosofia a la Universidad Complutense i es va doctorar en Sociologia amb una tesi de politologia. Va fer recerca postdoctoral a la New York University (NYU) i, en tornar, va ser nomenat professor de la UPF. Retornat a Madrid, va ser professor de la Universidad Complutense. El 2013 va passar a la Universidad Carlos III, d’on és catedràtic de Ciència Política. Ha dirigit l’Instituto Carlos III-Juan March de Ciencias Sociales (2013-2021). És autor de nombrosos llibres acadèmics i d’assaig. Entre els primers destaquen Atado y mal atado (2014), un estudi sobre la Transició política espanyola, i The Historical Roots of Political Violence. Revolutionary Terrorism in Affluent Societies (2019). Entremig va publicar el seu assaig més conegut i polèmic, La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política (2016). En els darrers anys ha seguit reflexionant sobre la política amb assajos breus com La confusión nacional: la democracia española ante la crisis catalana (2018), La izquierda: fin de (un) ciclo (2019) i El desorden político. Democracias sin intermediación (2022). Escriu habitualment tribunes d’opinió a El País i La Vanguardia.
«Un dels primers llibres que vaig llegir, quan tenia dotze o tretze anys, va ser El discurs del mètode, que em va causar una gran impressió. Vaig llegir molta Filosofia i després, un cop a la facultat, vaig pensar que aquella era la meva vocació, encara que després la vida t’empeny cap a altres direccions.» «Mentre soc professor a la UPF aprenc a llegir el català, tot i que no he aconseguit mai parlar-lo; vaig estar-hi massa poc temps. En aquella època jo encara estava molt ficat en esquemes polítics molt antinacionalistes i a vegades reacciono amb certa hostilitat envers manifestacions del nacionalisme català.» «La primera fase de la Transició va ser un procés d’apertura política controlat completament per un estat molt fort, i on hi va haver una crisi de règim però no una crisi d’estat. El règim es va convertir en una altra cosa i l’estat es va mantenir fort i amb control ple de la situació.» «La desfachatez intelectual, un llibre pel qual vaig rebre molts insults, no va aconseguir el seu propòsit. El pes enorme de l’ocurrència, de l’estil propi com un valor, del personalisme, d’a veure qui diu la truculència més gran, tot això es manté bastant en forma en el nostre debat públic.» «La qüestió catalana s’hauria d’analitzar des d’un punt de vista de teoria de la democràcia: com s’ha de processar una demanda de secessió. És una demanda molt complicada, i no és evident com s’hi ha de respondre. No hi ha un manual d’instruccions per tractar la qüestió de la independència.» «Per a mi la principal objecció al Procés és la falta de condicions democràtiques de llançar-se a una crida a la independència sense tenir una majoria social. Això em sembla un pas en fals que trenca el moviment i que, unit a la falta de realisme sobre les seves pròpies forces, fa que el moviment es trobi en l’actual estat de col·lapse.» «Ens considerem del tot sobirans, no volem que ningú no ens digui el que hem de pensar, els restaurants on hem d’anar, el que hem de llegir, sinó que ho hem de decidir nosaltres mateixos. I aquesta mena d’individualisme egotista —el meu ego és el principi i la fi de totes les coses— no podia deixar de tenir conseqüències sobre la política.
