Aquest treball constata que el procés d’advergència del lleidatà del Segrià amb l’estàndard sociològic de la llengua catalana que anteriorment s’ha descrit per als àmbits de la fonètica, la fonologia i, molt especialment, la morfologia, es produeix també en el nivell lèxic. Aquesta tendència contribueix a eixamplar la fractura geolectal entre els parlars del Segrià i les varietats lleidatanes del Baix Cinca, que al seu torn estan convergint amb la varietat de prestigi del conjunt de la Franja, l’espanyol, mitjançant l’adopció d’una gran quantitat d’interferències que estan desplaçant bona part del lèxic nuclear autòcton entre les generacions de parlants més joves. Aquesta recerca situa la volatilitat del lèxic i el desprestigi secular de les varietats nord-occidentals lleidatanes com a causes principals del procés de desdialectalització, i proposa diverses iniciatives polítiques que podrien ajudar a revertir la situació descrita.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados