La novela El año del desierto (2005) de Pedro Mairal relata un apocalipsis en que el tiempo de la Argentina retrocede hasta sus inicios. A partir de ese mecanismo narrativo de dislocamiento temporal, la novela reformula las principales líneas conceptuales de la cultura argentina y las reinscribe en un nuevo imaginario. En este artículo, analizo los procedimientos que el texto realiza sobre esos discursos fundantes y cómo establece diálogos con la problemática actual del Antropoceno. Desde esta perspectiva, observo los modos a través de los cuales la novela reflexiona sobre el estatuto de la crisis como experiencia singular de la contemporaneidad.
La novel·la El año del desierto (2005) de Pedro Mairal relata un apocalipsi en que el temps de l’Argentina retrocedeix fins als seus inicis. A partir d’aquest mecanisme narratiu de desplaçament temporal, la novel·la reformula les principals línies conceptuals de la cultura argentina i les reinscriu en un nou imaginari. En aquest article, analitzo els procediments que el text realitza sobre aquests discursos fundacionals i com estableix diàlegs amb la problemàtica actual de l’Antropocè. Des d’aquesta perspectiva, observo les maneres a través dels quals la novel·la fa una reflexió sobre l’estatut de la crisi com a experiència singular de la contemporaneïtat.
The novel El año del desierto (2005) by Pedro Mairal recounts an Apocalypse in which Argentina goes back in time to its beginnings as a nation. Through this mechanism of temporal displacement, the novel reformulates the main conceptual lines of Argentine culture and rewrites them in a new imaginary. In this article, I analyze the procedures that the text performs on these founding discourses and how it establishes dialogues with current problems related to the Anthropocene. From this perspective, I observe the ways in which the novel reflects on the status of the crisis as a singular contemporary experience.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados