"La radioteràpia externa convencional utilitza majoritàriament feixos de fotons (i.e. raigs X) d’alta energia (de l’ordre del MeV). Aquests feixos de raigs X tenen una energia unes 100 vegades més gran que els feixos de raigs X utilitzats a radiologia amb finalitat diagnòstica. Això fa que el feix de radiació sigui capaç de travessar el cos humà i ionitzar el teixit que troba al seu pas. Quan el feix de radiació entra al cos humà, alguns dels fotons del feix col·lisionen amb els electrons del teixit, els hi cedeixen part de la seva energia i els arrenquen de l’àtom o molècula (procés d’ionització). A la vegada, aquests electrons alliberats col·lisionen amb altres electrons del medi, els hi traspassen part d’aquesta energia i produeixen més ionització. Quan aquesta ionització es produeix a la molècula d’ADN, es produeix dany cel·lular que pot acabar amb mort cel·lular."
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados