El cuidado anímico en Nietzsche: Sócrates y Epicuro

• Ignacio Marcio Cid ^[1]
  1. [1] Universitat de Barcelona

     Universitat de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Enrahonar: an international journal of theoretical and practical reason, ISSN-e 2014-881X, ISSN 0211-402X, Nº 68, 2022 (Ejemplar dedicado a: Nietzsche today), págs. 119-144
• Idioma: español
• Títulos paralelos:
  • Mental self-care in Nietzsche: Socrates and Epicurus
  • La cura anímica en Nietzsche: Sòcrates i Epicur
• Enlaces
  • Texto completo  1    2  
• Resumen
  • español

    El presente artículo pretende mostrar: 1) que la praxis filosófica epicúrea, con sus postulados conceptuales, és en gran medida aceptada por Nietzsche y afines a él; 2) que ese reconocimiento hacia Epicuro tiene que ver con su modelo de vida eudemonista, presentista y menos intelectualizante que el socrático-platónico; 3) que, aun desde la concepción nietzscheana de una cierta filosofía griega en cuanto vía de decadencia antiartística, el quehacer epicúreo se considera un programa de afirmación vital, capaz de soslayar en parte el carácter opresivo de la racionalidad y de conciliar al ser humano con la felicidad y la plenitud corporales. Para ello, se esboza el tratamiento nietzscheano de Sócrates con su doble perspectiva; se estudia la propuesta de cuidado anímico que hizo el maestro de Platón, inspiradora de la filosofía helenística, cuando el griego se convierte en individuo y súbdito y se recluye en sí mismo; se investiga luego la presencia y la doble consideración de Epicuro en las obras de Nietzsche, y se analizan, por último, los rasgos notables del cuidado anímico epicúreo y su recepción valorativa por parte del filósofo alemán, tomando en consideración la filiación socrática y los puntos de convergencia o divergencia que muestran los programas filosóficos del tábano y del samio.

  • català

    Aquest article pretén mostrar: 1) que la praxi filosòfica epicúria, amb els seus postulats conceptuals, són en gran manera acceptats per Nietzsche i afins a ell; 2) que aquest reconeixement cap a Epicur té a veure amb el seu model de vida eudemonista, presentista i menys intel·lectualitzant que el socràtic-platònic; 3) que, fins i tot des de la concepció nietzscheana d’una certa filosofia grega com a via de decadència antiartística, el quefer epicuri es considera un programa d’afirmació vital, capaç de defugir en part el caràcter opressiu de la racionalitat i de conciliar l’ésser humà amb la felicitat i la plenitud corporals. Per fer-ho, s’esbossa el tractament nietzscheà de Sòcrates amb la seva doble perspectiva; s’estudia la proposta de cura anímica que va fer el mestre de Plató, inspiradora de la filosofia hel·lenística, quan el grec es converteix en individu i súbdit i es reclou en si mateix; s’investiga després la presència i la doble consideració d’Epicur en les obres de Nietzsche, i s’analitzen, finalment, els trets notables de la cura anímica epicúria i la seva recepció valorativa per part del filòsof alemany, prenent en consideració la filiació socràtica i els punts de convergència o divergència que mostren els programes filosòfics del tàvec i del de Samos.

  • English

    It is the aim of this paper to show: 1) that the Epicurean philosophical praxis, along with its conceptual postulates, are to a great extent accepted by Nietzsche and akin to him; 2) that this recognition of Epicurus has to do with his eudemonistic-hedonistic, present-centred model of life, which happens to be less intellectualizing than the Socratic- Platonic one; 3) that, besides Nietzsche’s conception of a certain Greek philosophy as a path of anti-artistic decadence, the Epicurean endeavour is considered a programme of vital affirmation, capable of partially circumventing the oppressive character of rationality and of reconciling the human being with happiness and bodily plenitude. To this end, the Nietzschean treatment of Socrates is outlined, with its double dimension; afterwards, the Socratic psychotherapeutic proposal is studied; the presence and double consideration of Epicurus in Nietzsche’s works is then investigated; finally, the notable features of Epicurean psychotherapy and the evaluative reception that Nietzsche makes of them are analysed, as well as the greater or lesser indebtedness and affinity with its Socratic origin.