Resumen de Arquitectura y transformación social: Los discursos emergentes en la formación de arquitectos en las escuelas latinoamericanas
Juan Carlos González Ortiz, Angelique Trachana
- español
En esta investigación se trata de verificar cómo los discursos de la transformación social se aplican en las prácticas formativas en las escuelas de arquitectura de Latinoamérica. A partir del análisis de experiencias docentes, publicadas en medios de difusión especializada, se analizan los posicionamientos ideológicos en relación con las metodologías docentes y los contextos.
Para ello se recopila y se clasifica un importante número de prácticas docentes a través de las publicaciones académicas. El objetivo de esta clasificación es detectar y analizar los discursos subyacentes y, en este sentido, hacer un diagnóstico de cómo se posicionan y cómo propulsan el cambio social los aprendizajes curriculares en las enseñanzas de la arquitectura en la región.
El taller de proyectos arquitectónicos se toma como referencia principal pero sin descartar las prácticas en otras asignaturas de la formación arquitectónica.
Sobre una base teórica en la que definimos los componentes del aprendizaje –contexto, sujetos, espacios, objeto– identificamos los discursos predominantes, establecemos relaciones entre ellos y su pertinencia geográficamente localizada. Efectivamente, se comprueba la pertenencia en la disciplina la preocupación por la innovación social a través del: desarrollo de la creatividad y la implementación tecnológica; la responsabilidad en el cuidado y la conservación del ambiente con el uso sostenible de los recursos; y la necesidad de la mediación social a través de la participación y la cooperación de diversos agentes en los procesos de transformación del entorno habitable.
En el contexto latinoamericano de particulares características socio-económicas, culturales y ambientales, se trata aquí de establecer un observatorio de las prácticas docentes con el propósito de averiguar hasta qué punto se ajustan a la realidad y las necesidades latentes; cómo los aprendizajes en la carrera de arquitectura, en las escuelas de los países latinoamericanos desarrollan competencias para el ejercicio profesional en el futuro, qué conocimientos, qué herramientas y qué capacidades se ejercitan para afrontar la investigación, el diseño y la comunicación social en el contexto intercultural de Latinoamérica y para la innovación social.
Establecidos los criterios para el análisis de las 114 experiencias docentes seleccionadas, se ha realizado una serie de diagramas que representan las conexiones conceptuales entre ellos. Tras su análisis, en el texto se sintetizan, a través de algunos ejemplos, los conceptos clave aplicados en las metodologías activas de las enseñanzas de la arquitectura.
En los procesos experimentales, los resultados obtenidos y la trascendencia social de estas prácticas, se ha verificado fundamentalmente la implementación de tres discursos subyacentes en la formación general de arquitectos: creatividad e innovación, formación ambiental y sostenibilidad y aprendizajes en solidaridad e interdisciplinariedad. Se ha detectado también un cuarto discurso específico para la formación de arquitectos en Latinoamérica que hemos significado con los términos ‘arquitecturas otras’ para referirnos a un discurso de una pretendida arquitectura propia latinoamericana. Estos discursos no son excluyentes entre sí y no se presentan en estado puro sino con mayor complejidad y matizados por los otros criterios de análisis.
A partir de este estudio, se observan los cambios emergentes y vigentes en la formación arquitectónica en Latinoamérica, la apertura, diversidad y flexibilidad de las tácticas para reestructurar espacios de aprendizaje, redefinir sujetos de aprendizaje, reformular métodos y propósitos, y redefinir el objeto de la formación, dirigido a un aprendizaje significativo para una práctica profesional orientada al servicio y a la transformación social.
- català
En aquesta investigació es tracta de verificar com els discursos de la transformació social s’apliquen a les pràctiques formatives a les escoles d’arquitectura de Llatinoamèrica. A partir de l’anàlisi d’experiències docents, publicades a mitjans de difusió especialitzada, s’analitzen els posicionaments ideològics en relació amb les metodologies docents i els contextos.
Per això es recopila i es classifica un important nombre de pràctiques docents a través de les publicacions acadèmiques. L’objectiu d’aquesta classificació és detectar i analitzar els discursos subjacents i, en aquest sentit, fer un diagnòstic de com es posicionen i com propulsen el canvi social els aprenentatges curriculars en els ensenyaments de l’arquitectura a la regió. El taller de projectes arquitectònics es pren com a referència principal, però sense descartar les pràctiques en altres assignatures de la formació arquitectònica.
Sobre una base teòrica on definim els components de l’aprenentatge –context, subjectes, espais, objecte– identifiquem els discursos predominants, establim relacions entre ells i la seva pertinència geogràficament localitzada. Efectivament, es comprova la pertinença a la disciplina la preocupació per la innovació social a través del: desenvolupament de la creativitat i la implementació tecnològica; la responsabilitat en la cura i conservació de l’ambient amb l’ús sostenible dels recursos; i la necessitat de la mediació social mitjançant la participació i la cooperació de diversos agents en els processos de transformació de l’entorn habitable.
En el context llatinoamericà de particulars característiques socioeconòmiques, culturals i ambientals, aquí es tracta d’establir un observatori de les pràctiques docents amb el propòsit d’esbrinar fins a quin punt s’ajusten a la realitat i les necessitats latents; com els aprenentatges a la carrera d’arquitectura, a les escoles dels països llatinoamericans desenvolupen competències per a l’exercici professional en el futur, quins coneixements, quines eines i quines capacitats s’exerciten per afrontar la recerca, el disseny i la comunicació social en el context intercultural de Llatinoamèrica i per a la innovació social.
Un cop establerts els criteris per a l’anàlisi de les 114 experiències docents seleccionades, s’han fet una sèrie de diagrames que representen les connexions conceptuals entre ells. Després de la seva anàlisi, al text se sintetitzen, a través d’alguns exemples, els conceptes clau aplicats a les metodologies actives dels ensenyaments de l’arquitectura.
En els processos experimentals, els resultats obtinguts i la transcendència social d’aquestes pràctiques, s’ha verificat fonamentalment la implementació de tres discursos subjacents en la formació general d’arquitectes: creativitat i innovació, formació ambiental i sostenibilitat i aprenentatges en solidaritat i interdisciplinarietat. S’ha detectat també un quart discurs específic per a la formació d’arquitectes a Llatinoamèrica que hem significat amb els termes arquitectures altres per referir-nos a un discurs d’una pretesa arquitectura pròpia llatinoamericana. Aquests discursos no són excloents entre si i no es presenten en estat pur sinó amb més complexitat i matisats pels altres criteris danàlisi.
A partir d’aquest estudi, s’observen els canvis emergents i vigents en la formació arquitectònica a Llatinoamèrica, l’obertura, la diversitat i la flexibilitat de les tàctiques per reestructurar espais d’aprenentatge, redefinir subjectes d’aprenentatge, reformular mètodes i propòsits, i redefinir l›objecte de la formació, adreçat a un aprenentatge significatiu per a una pràctica professional orientada al servei ia la transformació social.
- English
This research tries to verify how the discourses of social transformation are applied in training practices in architecture schools in Latin America. From the analysis of teaching experiences, published in specialized media, ideological positions are analyzed in relation to teaching methodologies and contexts.
For this, a significant number of teaching practices are compiled and classified through academic publications. The objective of this classification is to detect and analyze the underlying discourses and, in this sense, to make a diagnosis of how curricular learning in the teaching of architecture in the region is positioned and how it propels social change. The architectural projects workshop is taken as the main reference but without ruling out practices in other subjects of architectural training.
On a theoretical basis in which we define the components of learning –context, subjects, spaces, object– we identify the predominant discourses, we establish relationships between them and their geographically localizated belonging. Indeed, the discipline is concerned with social innovation that is verified through: development of creativity and technological implementation; the responsibility in the care and conservation of the environment with the sustainable use of resources; and the need for social mediation through the participation and cooperation of various agents in the processes of transformation of the habitable environment.
In the Latin American context of particular socio-economic, cultural and environmental characteristics, the aim is to establish an observatory of teaching practices with the purpose of finding out to what extent they adjust to reality and latent needs; how learning in the architecture career, in the schools of Latin American countries, develop skills for professional practice in the future, what knowledge, what tools and what skills are exercised to face research, design and social communication in the intercultural context of Latin America and for social innovation.
Once the criteria for the analysis of the 114 selected teaching experiences have been established, a series of diagrams have been made that represent the conceptual connections between them. After its analysis, the text synthesizes, through some examples, the key concepts applied in the active methodologies of the architecture teachings.
In the experimental processes, the results obtained and the social significance of these practices, the implementation of three underlying discourses in the general architects training has been fundamentally verified: creativity and innovation, environmental training and sustainability and learning in solidarity and interdisciplinarity. A fourth specific discourse has also been detected for the training of architects in Latin America that we have meant with the terms ‘other architectures’ to refer to a discourse of an alleged Latin American architecture of its own. These discourses are not mutually exclusive and are not presented in a pure state but with greater complexity and nuanced by the other analysis criteria.
From this study, emerging and current changes in architectural education in Latin America are observed. These are the openness, diversity and flexibility of tactics to restructure learning spaces, redefine learning subjects, reformulate methods and purposes, and redefine the object of training, aimed at meaningful learning for a professional practice oriented to service and social transformation.
