Els «escriptors mediàtics» en la societat hipermoderna i hipermediatitzada: la necessitat d’establir un indicador d’exposició en els mitjans de comunicació

• Toni Duró ^[1]
  1. [1] Universidad de Vic - Universidad Central de Cataluña (UVic-UCC)
• Localización: Digithum: A relational perspective on culture and society, ISSN-e 1575-2275, Nº. 27, 2021 (Ejemplar dedicado a: Dossier: Descifrar la sociología de la COVID-19: pandemias, riesgos biológicos y la sociedad del coronavirus)
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen

  • El terme binomi «escriptor mediàtic» té una nombrosa hemerografia, però compta amb poca bibliografia acadèmica. A més, el concepte literary celebrity ha conviscut tradicionalment com a objecte d’estudi amb els literary studies, que es fixen en el text, i amb els celebrity studies, que posen l’accent en la persona que hi ha al darrere: en l’autor. Com que és un concepte complex que abraça diferents àmbits, creiem que l’estudi dels escriptors mediàtics s’ha de tractar des d’una perspectiva més àmplia. Si partim de la teoria bourdieuana, fem referència sobretot a l’anàlisi de la interrelació entre els camps cultural, econòmic i mediàtic des de la sociologia, els estudis culturals i les ciències de la comunicació. Aquesta és una hibridació de camps que arriba al paroxisme en els treballs dels sociòlegs Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, per a qui la societat contemporània hipermoderna es correspon amb el que anomenen capitalisme artístic, un concepte de naturalesa «transestètica» que implica barrejar l’art amb la indústria, el comerç, la diversió, l’oci, la moda i la comunicació. El resultat, gràcies a les TIC i a l’acceleració que fan possible, és una societat hipermediàtica i hipermediatitzada en la qual el paper de la comunicació és preponderant i on potencialment tothom pot ser artista i productor de notícies. En aquest context, en què la digitalització posa mitjans a l’abast de qualsevol per autopromocionar-se constantment, també qualsevol escriptor ha de ser mediàtic per tal d’existir, i si tot escriptor disposa de diferents canals per promocionar-se, llavors ja no tindria sentit referir-se als «escriptors mediàtics» com si es tractés d’un fenomen aïllat i fàcilment recognoscible. Cal, doncs, establir un indicador que mesuri la presència dels autors en els mitjans de comunicació tenint en compte la panòplia d’eines actuals; només així es podrà determinar la quantitat de metacapital mediàtic que atresoren tot tipus d’escriptors.