El desig lèsbic i el cos femení en la poesia de Maria-Mercè Marçal

• Mireia Marimont i Àlvarez ^[1]
  1. [1] Universitat Pompeu Fabra

     Universitat Pompeu Fabra

     Barcelona, España

     
• Localización: Teixir xarxa: Aportacions presents al futur de la catalanística / Eloi Bellés Boeta (ed. lit.), Paula Marqués Hernández (ed. lit.), Júlia Ojeda Caba (ed. lit.), Míriam Ruiz-Ruano (ed. lit.), 2021, ISBN 9788412330366, págs. 245-263
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto Completo Libro  1    2  
• Resumen
  • català

    En un context d’efervescència feminista i de lluites culturals i socials és inevitable que Maria-Mercè Marçal ressoni. De fet, segurament sigui el creixement del moviment feminista dels darrers anys el que ha incentivat la redescoberta d’una autora que a les acaballes de la dictadura va posar al centre del seu discurs l’experiència com a dona. Si entenem la història com aquell relat que se’ns ha transmès per tal de donar sentit al passat, estarem tots d’acord en què, en la versió canònica, tant el protagonisme com el punt de vista narratiu corresponen exclusivament al sexe masculí. Marçal era conscient que la dona llegia aquest mateix relat, no només als llibres, sinó inscrit als carrers, a les parets, als cossos de la gent. Era —i continua sent— una narrativa històrica estesa i poc qüestionada. De la mateixa manera, en l’àmbit cultural s’ensumava la manca d’un cànon literari femení; la genealogia de la cultura era una genealogia masculina, i davant d’això, Marçal reivindicava que, si l’experiència masculina i la femenina havien estat enormement diferents durant miŀlennis, calia obrir camins per a noves formulacions de la identitat femenina. Així, malgrat que l’obra marçaliana es pot tractar des de molts i diversos punts de vista, farem aquí quatre pinzellades en relació al desig lèsbic i al cos femení en la seva poesia. Per fer-ho, ens valdrem d’una breu selecció de poemes i versos per iŀlustrar determinats supòsits, a la vegada que la lectura que en farem serà des d’un punt de vista psicoanalític i de gènere.

  • English

    Maria-Mercè Marçal’s will ring true in a cultural ans societat context of feminisme and social struggles. In fact, it is the growth of the feminist movement in recent years that has enabled the rediscovery of an author who put her experience as a woman at the center of her discourse at the end of the Spanish dictatorship. The story is understood by us as the narrative that has been passed down to us in order to give meaning to the past, so it is no wonder that the narrative of the story aligns exclusively with the masculine sex. Marçal knew that the woman read this same story, not only in books but also inscribed on the walls, inscribed in the streets, or even inscribed on her own skin. It was —and still is— a relatively unquestioned historical document. Furthermore, since there is no female literary canon, the genealogy of culture is overwhelmingly masculine, leading Marçal to argue that the masculine and feminine experience must be very different for millennia; the way had to be paved for a new conception of female identity. Marçal’s work may also be explored from a variety of angles, but here we will take a brief insight regarding lesbian desire and women’s bodies in her poetry. We will illustrate certain assumptions with a selection of poems and verses, while reading them from a psychoanalytic and gender point of view.