Resumen de L'estudi de la història de la televisió a Catalunya: aportacions principals, perspectives i fonts.
Bernat López, Antoni Pérez-Portabella
A diferència de la premsa, la ràdio i la televisió no han gaudit d'una atenció preferencial per part dels historiadors, ni com a objectes d'estudi ni com a fonts d'informació per a l'abordatge d'altres temàtiques. Fins i tot a historiografia sobre cinema és molt més nodrida i variada que la que existeix relacionada amb la ràdio i la televisió. Tot i que aquesta situació 'ha redreçat relativament en els darrers decennis, a Catalunya i a l'Estat Espanyol són encara pocs els investigadors especialitzats en història dels mitjans audiovisuals, en contrast amb la relativament abundant nòmina historiadors de la premsa i del cinema, i el nombre de monografies i tesis doctorals escrites a l'Estat espanyol sobre aquesta temàtica es compten amb prou feines per desenes.² Les raons són fàcils d'intuir. D'una banda, els mitjans audiovisuals, en particular la televisió, són força recents: mentre que la ràdio neix als anys vint i es consolida com a mitjà de masses durant els trenta, i la televisió apareix a finals dels trenta i s'implanta massivament durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, la premsa periòdica existeix des del segle XVII, i com a mitjà de masses, des de mitjans del XIX. El cinema, que apareix a les darreries del segle XIX, és ja un espectacle de masses durant la primera dècada del XX. Així doncs, la ràdio i la televisió són fenòmens amb un recorregut temporal relativament curt, cosa que, òbviament, no els invalida com a objectes d'estudi història, però sí que els ha fet menys atractius per als investigadors. (...).
