Vico i la justificació de la pragmàtica

• Autores: Amadeu Viana San Andrés
• Localización: Noves SL.: Revista de sociolingüística, ISSN-e 1695-3711, Nº. 4 (Hivern), 2003
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Dialnet Métricas: 1 Cita
• Resumen

  • La pragmàtica i l'anàlisi del discurs no acostumen a indagar entre el material històric, cercant pistes funcionalistes per entendre l'enfocament modern. El Renaixement representa un moment crucial per una indagació d'aquesta mena, per la seua reacció furiosa contra la gramàtica escolàstica. Durant el Barroc, el punt de vista adoptat per Giambattista Vico segurament és el més interessant per a una avaluació correcta de la filologia de la seua època i la recerca discursiva, pel seu interès per relacionar mots i accions, fins i tot des del punt de vista cognitiu. Avui, investigadors a banda i banda de l'Atlàntic han recuperat l'obra de l'italià, en tant que sistema comprensiu de la relació entre coneixement i llenguatge, amb serioses implicacions filosòfiques. Vico creia (com sosté la pragmàtica moderna) que la raó i els arguments són una adquisició del coneixement humà, després d'haver-se obert camí entre emocions, accions i signes. Els principis inclosos a la Scienza Nuova semblen una manera més que correcta d'incorporar el material històric al pensament pragmàtic contemporani.